19/10/2019

Més país, menys govern

2 min
Més país, menys govern

BarcelonaDEFENSA MÚTUA. Què és una nació? Els últims dos segles hem sentit definicions de tots colors: unitat de destí, comunitat de valors, volksgeist o “referèndum quotidià”. La nació catalana que apareix després de la sentència és una altra cosa. És una aliança defensiva, un constructe que pren consciència i es blinda davant d’un insult compartit. És un pacte de defensa mútua entre ciutadans que se senten agredits, que expressen empatia cap als seus presos (als quals potser no van votar mai!). “ Nuestro pueblo no se toca ”, criden els estibadors -per cert, en castellà-. La reacció és similar a la dels dies posteriors a l’1 d’Octubre, però més violenta, precisament pel terrible llegat psicològic del referèndum frustrat: els activistes més joves han rebut de l’Estat el missatge que la reivindicació pacífica porta a la repressió, l’exili i la presó. I, a més, han constatat que les concentracions massives, cíviques i somrients no tenen premi, ni tan sols pel que fa a la projecció exterior. Són els armilles grogues o els manifestants de Hong Kong els que han aconseguit protagonisme mediàtic i èxits reals. Demano perdó per l’autocitació: “Es pot instal·lar un principi funest, perillosíssim com a llavor de futur: el que diu que no importa el que votis si no tens força coercitiva”. Ho vaig escriure l’octubre del 2017. Aquesta llavor està germinant a través de noves cohorts de ciutadans que, per sort o per desgràcia, no tenen la ingenuïtat dels que van impulsar el Procés.

LIDERATGES. Amb Cuixart i Sànchez a la presó i amb una Generalitat desarborada, el moviment popular és menys controlable. El tradicional divorci entre poble i política, una constant en la història contemporània catalana, emergeix de nou amb puntualitat, i ens fa pensar en Espartero, el general que deia que Barcelona havia de ser bombardejada cada 50 anys. A Madrid, on només s’entén la verticalitat, culpen Quim Torra d’una marea que l’està sobrepassant. Però el pecat de Torra i del govern català no és promoure la resposta popular a la sentència, sinó privar-la d’un relat polític, d’uns objectius consensuats i, per tant -és inevitable-, de la capacitat per adreçar-se als grups democràtics no independentistes perquè s’avinguin a formar part d’una solució. La sensació que la legislatura catalana s’ha exhaurit està molt estesa. Cal un recanvi, un nou govern, persones noves. Però el Tsunami Democràtic ha vingut per quedar-se i l’agitació al carrer continuarà. No en la trista expressió de les tres últimes nits, però sí amb un degoteig constant d’actes no-violents de protesta i bloqueig, indispensables perquè el govern espanyol noti la pressió. I la culpa. Oblidem-nos uns dies de la premsa espanyola i fixem-nos en els grans diaris internacionals. Els aldarulls i els incendis no agraden, però els editorialistes es fan dues preguntes clau: per què una ciutat agradable i acollidora com Barcelona bull d’indignació? I per què el govern espanyol no fa res, excepte proporcionar la benzina dels incendiaris?

stats