Carles Mundó: "El 10-N s'ha de convertir en un plebiscit per mostrar el rebuig a la sentència"

Barcelona[Segueix en directe totes les mobilitzacions i reaccions a la sentència]

Carles Mundó (Vic, 1976), advocat de professió, encara està digerint les condemnes pel delicte de sedició.

Suposo que té una sensació agredolça; dolça perquè no entrarà a la presó. I agra perquè els seus companys s’hi passaran anys.

Doncs ni més ni menys. Però costa trobar un bri d’alegria per la duresa d’unes penes que no esperàvem.

Estem davant, per tant, d’un escarment, d’una injustícia.

Està clar que aquesta sentència és un escarment i, en paraules dels mateixos presos polítics, és un acte de venjança; quan un estat necessita posar algú a la presó potser és un estat fort perquè té la força, però és un estat feble, perquè no té raons.

Entén el delicte de sedició?

No l’entenc. Tenim una sentència que condemna per sedició basant-se en una violència que no ha existit, i a malversació de fons basant-se en una despesa que no s’ha produït. Perquè, què és la sedició?

Un alçament tumultuari.

Sí, per impedir el funcionament de les institucions. El 20-S la comissió judicial va poder fer la feina i així va quedar explicat durant el judici.

La secretària va sortir pel terrat.

Va preferir sortir pel terrat descartant altres opcions. Però és igual, jo no hi sé veure la relació entre aquest fet i 9 anys de presó o 13 anys de presó. El que va passar el 20-S va ser un acte legítim de protesta. I l’1-O hi havia 2.300 col·legis. Durant el judici van dedicar el 80% del temps a discutir què va passar en 100 col·legis. ¿Això és rellevant si ho posem tot en el context? On és la violència que expliqui la sedició? De fet, aquí el que ha passat és que s’ha intentat convertir en delicte allò que no ho era. L’any 2005 es va despenalitzar la convocatòria de referèndum. Es busca avisar a qui tingui l’ocurrència de voler defensar els seus drets, que s’ho pensi dues vegades perquè pot acabar a la presó.

Es descarta la rebel·lió.

Aproximadament de les cinc-centes pàgines que té la sentència, en dedica més de dues-centes a explicar per què no és rebel·lió i en canvi en dedica mig centenar a explicar per què sí que és sedició. Però és que el delicte de rebel·lió que s’ha imputat ha mantingut gent a la presó sense justificació, ha suspès electes i fins i tot ha alterat majories parlamentàries al Parlament. Després de tot això, bé, és sedició, i tal dia farà un any. Ha sigut una operació molt dolorosa, perquè s’ha construït un relat de rebel·lió que ni els que ho han de sentenciar se l’han arribat a creure.

¿Hi ha alguna contradicció entre dir que va ser una quimera i després castigar per sedició?

Si fos un examen el suspendrien perquè el raonament és incoherent.

Però ¿com ho justificaria davant de la gent que sí que es va creure que es faria la independència?

A mi em costa d’admetre que ningú enganyés ningú. Per tant, entenc que aquesta pregunta té sentit respondre-la en el marc del debat polític i no en la cotilla d’un judici. A més a més, hi ha una altra qüestió. Jo no sé què passarà el 10-N, però sí que hi ha molta gent que s’ha sentit asseguda al banc dels acusats i condemnada. I per això s’hauria de convertir en un plebiscit sobre la sentència.

I després quina política es pot fer?

L’única manera de solucionar un conflicte polític és amb la política i jo entenc perfectament tothom qui diu: és que no hi ha res a fer. És veritat. Jo també ho penso, però no se m’acut una via diferent. Si algú la té que la digui. Per tant, el que hem de fer és anar generant les condicions per ser cada dia més perquè quan ens puguem comptar demostrem que som una majoria inapel·lable. ¿I això sol és suficient? No, tampoc, tampoc. Amb un 51% segur que no serem independents, però és una condició prèvia.

¿L’estat espanyol té cap incentiu per seure a dialogar?

Espanya el que no té és un projecte polític per als espanyols. Espanya és un país a la defensiva.

Vostè d’aquí un any i vuit mesos ja estarà habilitat per fer política.

No faré política institucional.

S’ha acabat?

Tinc 43 anys, la vida és molt llarga, i si vostè em pregunta si d’aquí quinze anys em dedicaré a la política no és que no li vulgui respondre, és que no en tinc ni idea.