¿Imatges del judici als presos polítics o del 23-F?
Crítica TvDivendres a la una del migdia Antonio García Ferreras entrevistava Pere Aragonès, vicepresident del Govern. El periodista era al plató d’ Al rojo vivo i connectava amb Aragonès, que era a les portes d’Alcalá-Meco. El fet que un polític aparegui a les portes d’una presó ja s’ha normalitzat, perquè ni tan sols s’hi feia referència. García Ferreras l’entrevistava per saber què en pensava de la negativa de la candidata del PP, Cayetana Álvarez de Toledo, a participar en un debat a la presó.
Mentre Aragonès contestava a les seves preguntes, el realitzador va partir la pantalla. Al costat esquerre mantenien la imatge del vicepresident, mentre que el costat dret el van reservar per posar-hi imatges d’arxiu que donessin context al protagonista. S’hi anaven succeint imatges d’arxiu del judici al Procés. Diferents enquadraments de la sala penal del Tribunal Suprem. En un determinat moment, Aragonès va contestar recordant la presumpció d’innocència dels encausats i va afegir: “El que és insòlit i poc comú en una democràcia europea és que hi hagi un procés al Suprem en què s’intenta condemnar uns polítics no per entrar al Congrés amb una pistola, sinó per organitzar una votació per a la ciutadania. Això és el que és poc comú”. I va passar un fet curiós. Dotze segons després que Aragonès hagués negat aquesta comparativa, el realitzador va retirar de la pantalla les imatges d’arxiu del judici i les va substituir per les imatges del cop d’estat del 23-F, amb Tejero amb la pistola alçada i els diputats a punt d’ajupir-se sota les butaques. Van ser deu segons en què Aragonès i el relat sobre els presos polítics van quedar contextualitzats amb imatges del cop d’estat tot i haver dit que no eren aquelles circumstàncies les que havien portat a la presó els consellers i activistes.
Presos amb Tejero de fons
No van triar, per exemple, imatges de gent votant l’1-O. Més enllà de la barroeria periodística que demostra aquest nyap de posar unes imatges de context que no tenen res a veure amb el discurs de l’entrevistat només pel fet d’haver-se’n desmarcat a tall d’anècdota, com a espectador cridaven l’atenció dos detalls. El primer, la distorsió i manipulació que suposava tenir el vicepresident parlant dels presos polítics amb la imatge d’un militar amb pistola disparant al Congrés. I és sorprenent veure com les imatges d’arxiu del 23-F s’assemblaven poderosament a les del judici al Suprem tot i estar separades en el temps per 38 anys: els colors de la sala i el Congrés, les decoracions, la textura de les imatges, l’antigor de l’escena, la disposició de les persones... Semblava que unes i altres, posades de manera consecutiva, formessin part del mateix fet. Això és el que intenten demostrar uns quants i, de fet, en molts aspectes és símptoma de l’època a la qual sembla que hem retrocedit.
