"No soc una muralla humana manipulada"

BarcelonaEl fiscal Zaragoza comença el seu torn citant un article periodístic com un argument d’autoritat: "No se juzga a dirigentes que reclamaban libertades sino que querían arrebatarlas". I el Joan Lluís Baraldés (llicenciat en dret, estudiant d’anàlisi política), la Montserrat Campoy (professora d’història i de català) i la Isabel Guillot (biòloga) tenen curiositat per saber quin diari el va publicar. Després d’una ràpida cerca a Google, arriba la resposta: va ser 'El País' el diumenge 27 de gener.

Els tres subscriptors de l’ARA prenen notes i salten lleugerament de les cadires, amb un somriure amarg, cada vegada que senten que la Fiscalia els qualifiquen de "murs humans", "muralles humanes" o "escuts humans que van defensar les urnes amb els seus cossos". ¿Està afirmant el senyor fiscal que els votants van ser llançats en forma de muralla contra el pobres policies? La Montserrat s’indigna i afirma: "Jo no em vaig sentir manipulada pel meu govern per anar a votar". I a tots tres els sembla el món al revés que es pugui dir que als votants de l’1 d’Octubre se’ls "abocava a l’enfrontament violent". El fiscal Cadena els sembla més sòlid alhora de començar a provar la rebel·lió, tot i que fan espetegar la llengua quan el senten dir coses com "Mossos al costat de la rebel·lió", "Suport i recurs a mitjans violents", "La Constitució és generosa" o la solemne afirmació "Aquest judici és el triomf de la democràcia". Quan acaben els fiscals, la Isabel Guillot repassa les seves notes i conclou que el problema és que els jutges del tribunal pensen exactament el mateix que els fiscals.

En Joan Lluís Baraldés aprecia que l’advocada de l’Estat, que no acusa de rebel·lió, fa una defensa més jurídica, sobretot comparada amb la dels fiscals, encara que cap dels tres subscriptors li compren la defensa que fa de la secretaria d’estat d’Espanya Global Irene Lozano per haver dit a Londres, durant la presentació de la campanya "This is the real Spain", que els acusats eren "convicted". L’advocada de l’Estat troba que hi falta el context i aprecia l’atenuant que la senyora Lozano parlava en anglès i no en la seva llengua materna.

Quan li toca el torn a l’acció popular representada per Vox, el Joan Lluís, la Montserrat i la Isabel fan el cor fort, preparant-se per sentir alguna paraula que els farà mal. Però no, l’engominat Pedro Fernández es deu guardar la proclama patriòtica per a un altre dia, tot i que aconsegueix crear un dels moments del matí quan li demana al jutge Marchena què pensa fer amb els llaços grocs dels acusats (Cuixart) i Marchena, allargant els suspens, fa notar que els advocats de la defensa no el porten però que en el cas dels acusats els permet tot citant un parell de casos jurisprudència del TDHE en matèria de símbols religiosos i ideològics. El Joan Lluís Baraldés, la Montserrat Campoy i la Isabel Guillot queden gratament sorpresos, tot i que no els passa per alt el fet que Marchena ho tolera perquè Europa vigila.