Una trencadissa jurídica i també emocional: els analistes valoren la sentència

Els analistes, unànimes a l’hora de lamentar l’impacte de la sentència en el clima de convulsió política i social, fonamenten en diagnosis diverses les seves crides a reconduir el Procés, a enfortir la concòrdia i a recuperar el camí de la negociació

Drets fonamentals i sedició

MERCÈ BARCELÓ

Catedràtica de Dret Constitucional de la UAB

La sentència del Tribunal Suprem en la causa especial 20907/2017 suposarà un abans i un després en l’exercici de drets fonamentals, com ara la llibertat ideològica, la llibertat d’expressió i el dret de reunió. La condemna per sedició requereix un alçament, és a dir, una sublevació i insurrecció amb la finalitat d’impedir l’aplicació de la llei o a qualsevol autoritat l’exercici de funcions públiques. La sentència sembla situar aquest alçament en dos moments: el 20 de setembre i l’1 d’octubre del 2017. La primera pregunta que sorgeix és: ¿com és que l’Estat no va declarar l’estat de setge, si efectivament es va produir un aixecament el dia 20 de setembre, i com és que va consentir que se’n produís un segon? El principi d’intervenció mínima indica la inidoneïtat de l’aplicació del dret penal quan a priori no s’han utilitzat les eines que haurien contingut la conducta que després es decideix perseguir penalment. Per tant, si les eines al servei de l’Estat per evitar conductes penals no van ser activades és que tals conductes s’estaven escapant del cercle del dret penal i no eren perseguibles amb posterioritat. ¿No deu ser que no hi va haver cap alçament i sí un lliure exercici del dret de reunió pacífica reconegut a l’article 21 de la Constitució? Les reunions de ciutadans que van tenir lloc els dies 20 de setembre i 1 d’octubre van constituir, en efecte, l’exercici d’aquest dret, que només exclou de la seva protecció les reunions violentes o amb armes. Les protestes que hi expressaven els ciutadans estaven, a més, protegides per la llibertat ideològica i d’expressió. Condemnar per sedició persones que ni tan sols eren al lloc dels fets criminalitza l’exercici d’aquests drets i en desincentiva el seu exercici: ¿a partir d’ara, seran condemnades per sedició les persones que impedeixin un desnonament per part de la policia? ¿S’han afegit requisits nous a l’exercici d’aquests drets que no preveu la Constitució? El precedent ja s’ha establert i, des d’aquest moment, qualsevol manifestació pacífica podrà ser transformada a voluntat dels jutges en un aixecament.

Reincidència

GEMMA CALVET

Advocada

El 14 d’octubre del 2019 marca un punt d’inflexió a Catalunya i a la democràcia espanyola. Si el que el Tribunal Suprem pretenia, com diu el president Sánchez, era “ acabar con el independentismo ”, la reacció de la gent davant d’aquesta restricció de drets fonamentals pot ser la d’engrandir-lo. La sentència condemnatòria a entre nou i tretze anys de presó imposa penes als acusats com si fossin homicides. Així de simple. I el més greu és que la qualificació jurídica desorbitada que ha fet servir el tribunal, la sedició, permetia una aritmètica més lleu que no agreugés tant el panorama polític i social i, sobretot, que acostés aquest procés judicial a una mínima idea de justícia per als condemnats i condemnades. El naixement del dret a decidir com a reivindicació unitària va ser la resposta a la mutilació de l’Estatut del 2006. El president Montilla va encapçalar aquella manifestació i, des d’aleshores, el recurs contra la llei de consultes, el procés participatiu, el judici del 9-N, l’1 d’Octubre i cap sortida política ni taula de negociació. A més repressió, més convenciment, i això vol dir que quan Jordi Cuixart pronuncia la paraula “Reincidència” o diu “Ho tornarem a fer”, vol dir que no es renuncia a un referèndum ni a la llibertat d’expressió i manifestació. En aquesta sentència el Suprem només esmenta el “pluralisme polític” en una ocasió, i amb això posa en evidència que el nega. Prohibir l’aspiració a un referèndum va en contra de la sentència del Tribunal Constitucional, que, malgrat revocar la resolució de sobirania del Parlament, va decretar que el dret a decidir s’hauria d’articular d’alguna manera. Anem enrere, i les coses es poden agreujar. La via penitenciària no serà fàcil amb condemnes tan llargues i amb una fiscalia hostil. La voluntat de mantenir la lluita per la independència, expressada pels acusats al final del judici i pel 50% del cos electoral català, posa de relleu que la reincidència és una qüestió de principis.

Aprofundir el trencament

MARINA SUBIRATS

Sociòloga

Dia trist per a Catalunya i per a Espanya. Rebel·lió, sedició, violència, paraules i fórmules que responen a la graduació que es vulgui fer del càstig; per legitimar-les s’han buscat i rebuscat proves no sempre convincents. El fet és un altre: s’ha desviat un problema polític cap al món jurídic i el càstig polític es tradueix en penes de presó a unes quantes persones. Pírrica victòria: no es pot condemnar a la presó dos milions de persones, no es pot canviar una aspiració tan ampla amb càstigs, per greus que siguin. Però calia fer un escarment, demostrar qui mana, una vegada més, i aquesta sentència, juntament amb les detencions de fa uns dies, no és sinó l’anunci de com l’Estat encara aquest conflicte.

Des del meu punt de vista, greu error, un conflicte que s’ha portat malament per les dues bandes des de l’inici. Un desafiament d’aquesta magnitud ha de tenir presents les forces i les febleses relatives de cada part; per part de l’independentisme, no es va voler tenir en compte que l’Estat és i serà més potent i que no hi ha ajuts exteriors; per part de l’estat espanyol, curiosament, es va tenir por, en diversos moments, de no ser-ho prou, de potent. Mai es va pretendre convèncer, negociar, sinó utilitzar la reivindicació catalana per guanyar vots en altres indrets, per part dels diversos partits. Resultat: l’enfrontament sense miraments, per les dues bandes. I, naturalment, perd la part més feble. La sentència vol ser alhora una demostració de força i una lliçó a l’independentisme perquè perdi tota esperança i desisteixi dels seus objectius.

Alhora, però, aquesta sentència aprofundeix el trencament emocional entre Catalunya i Espanya i fa més difícil avançar cap a solucions negociades; tal vegada s’intentarà una amnistia o un indult, perquè ja no importa, ja s’ha imposat l’Estat. Un Estat que sempre ens decep, perquè entre el garrot i la mà estesa es decanta sempre pel garrot. Tots ho sabem: no hi ha República Catalana, no hi ha independència, l’autonomia de Catalunya penja d’un fil. L’Estat ha guanyat, ja que ha mostrat la seva superioritat. Cal, a més, ser cruel? ¿Cal reblar el clau fins a la cabota? Amb un gest de magnanimitat, l’Estat mostrava la seva capacitat superior, el seu domini de la situació. Amb un gest de condemna no fa sinó mostrar el seu tarannà autoritari, la seva incapacitat d’acollir la filla pròdiga. No fa sinó allunyar-la, fent la necessària retrobada cada dia més improbable.

Després de la sentència

ANTÓN COSTAS

Economista

¿És justa la sentència del Tribunal Suprem sobre els dirigents polítics catalans empresonats? ¿S’obrirà a partir d’aquesta sentència una nova etapa política a Catalunya, de més diàleg, concòrdia i acord? No són qüestions de fàcil resposta.

En primer lloc, perquè el problema entre nosaltres és que ja no sabem parlar de qüestions com el que és just o injust, del que és democràtic o autoritari, el que afavoreix la convivència i el que la trenca... i així sobre moltes altres qüestions que afecten la nostra vida civil i política. Mentre no recuperem aquesta conversa comuna, la nostra vida civil i política estarà molt agitada.

Per a una persona com jo, que confia en el nostre estat de dret i en la necessitat d’ajustar els nostres comportaments, civils i polítics, a les regles democràtiques que tots ens hem donat, penso que la sentència és ajustada a dret. Personalment hauria preferit més flexibilitat en la qualificació dels fets i de les penes per part del Tribunal Suprem. Però és una preferència personal que no qüestiona la sentència en si mateixa.

Respectant el dret a la llibertat d’expressió de totes aquelles persones que no estan d’acord amb la sentència, el meu temor és que entrem en una etapa de cultura política de la protesta permanent. Ens faríem molt de mal.

¿Ajudarà la sentència a fer un reset en la vida catalana que ens permeti entrar en una altra etapa política, més dialogant i políticament més eficaç? Ho desitjaria, però penso que a curt termini no passarà. Veig la sentència com la penúltima parada d’una etapa curta però convulsa de la política catalana que per si sola no portarà la concòrdia social i política. Queda per davant un període de dol. I després una última parada: tenir els dirigents polítics ara empresonats exercint com a tals en les institucions polítiques, i no com a màrtirs ostatges a les presons.

Mentrestant, penso que els ciutadans ens hem d’esforçar per recuperar el diàleg i la convivència civil. I els dirigents, comportar-se d’una manera educada amb la democràcia.

Després del després

MONTSERRAT TURA

Metge, exconsellera de Justícia i d'Interior

Fa temps que la nostra vida política consisteix en esperar. Abans esperàvem una solució; ara esperem que no se sumin disbarats als disbarats. Si poguéssim centrar-nos en el punt quatre de la sentència, “ debemos ABSOLVER y ABSOLVEMOS a todos los acusados de los delitos de rebelión y organización criminal ”, ens alliberaríem i ens regiraríem alhora, perquè tota la instrucció i les mesures cautelars s’han inscrit en el convenciment de la Fiscalia i del magistrat instructor que la rebel·lió era evident, quan els espectadors dels fets negaven una vegada i una altra l’aixecament violent. I, malgrat tot, les condemnes incrementen la pena que avui pesa sobre Catalunya, i fan difícil que la sentència pugui ajudar a un acostament de les diferents institucions i forces polítiques i a sortir de l’espiral en què vivim per entrar en un moment mínimament constructiu.

El Codi Penal del 1995, com d’altres, estableix una pena mínima en alguns delictes d’interpretació àmplia. Per a la sedició de persones constituïdes en autoritat estableix una forquilla de 10 a 15 anys; en cas de no tenir aquesta autoritat institucional, s’estableixen entre 8 i 10 anys. No diu que seran condemnats a penes “de fins a 15 anys” o “fins a 10 anys”, i permet així als tribunal situar-se en una altra periodicitat. Aquesta determinació de pena mínima ja va tenir com a resultat l’obligada entrada a la presó dels condemnats per l’encerclament del Parlament, perquè el delicte d’atemptat a les institucions de l’Estat tenia una forquilla de 3 a 5 anys.

Amb una preocupació superior a altres moments greus que hem viscut, cal plantejar que el Suprem retorna, de manera molt més enverinada, a la política el que la política ha anat dipositant en els tribunals. Ara es fa ineludible plantejar-se indults parcials i l’aplicació curosa de la legislació penitenciària, i les coses corresponen a les institucions polítiques.

El pes de la pena hauria de tancar a reflexionar tots els que tenen capacitat d’intervenció en la vida pública. Ahir era un dia tensament esperat, avui és el dia després, i el poble català (i el poble espanyol, també) es mereix un després del després.

Sortim al carrer i cuidem-nos

ALBA ALFAGEME

Psicòloga

Davant d’una sentència carregada de venjança i càstig amb vocació transgeneracional, ara és el moment del poble. Necessitem sentir-nos a prop, reiterar-nos en el compromís pels drets i llibertats i mostrar un rebuig frontal davant una barbaritat jurídica que interpel·la tots els demòcrates. Les mobilitzacions, a banda de ser un exercici de política individual i de suport als i les preses polítiques, també serveixen com a bàlsam emocional contra el dolor, la ràbia i la frustració. Mobilitzar-nos col·lectivament ens fa sentir part i ens fa viure l’escalf de la gent, i esdevé una forma de cura col·lectiva. Res acaba, ara tot comença i més que mai hem de sentir-nos part d’un moviment ampli que avança amb la bandera de la lluita no-violenta. Cal que aprenguem a sostenir la ràbia i l’enuig extrem a nivell personal i col·lectiu i que ho reconvertim en acció. Que col·lectivitzem aquesta frustració per integrar-la i poder transformar-la en determinació i lluita, però sobretot en un moviment coordinat amb uns objectius clars i amb un compromís extrem amb el pacifisme. Hem après a fer mobilitzacions massives, però ara caldrà aprendre a fer accions no-violentes com a palanca transformadora. No deixem que a través de la desafecció o de la violència es fugui aquesta energia col·lectiva. Eixamplar la base serà indispensable com també ho serà sortir al carrer per fer evident la injustícia, utilitzant-ho alhora com a forma de catarsi social. Recordem que la lluita no-violenta requereix molt múscul social coordinat, i també comprensió temporal: cal un compromís a llarg termini i accions mantingudes en el temps, i no alimentar fal·làcies d’una resolució immediata.

Els moviments no-violents són més lents però més exitosos perquè neixen de la transformació personal i col·lectiva i no de la imposició. Cuidem-nos i cuidem, perquè, tot i la duresa, ara és el nostre moment, el de la dignitat i la llibertat.

El Suprem condemna els líders independentistes a fins a 13 anys de presó per sedició i malversació

Més continguts de