I li arriba el torn al major dels Mossos, un altre a qui em pregunto si jutgen per una rebel·lió invisible o per haver resolt, amb tacte exemplar, els atemptats monstruosos de la Rambla. El surrealisme d’aquesta causa continua amb una acusació popular que cita com a testimoni estrella un dels homes a qui més odia. No hi ha qui ho entengui.

Els fiscals i les acusacions particulars, amb la seva dialèctica obsessiva i gairebé malaltissa, enfrontant-se a un mestre de la comunicació com Trapero. Per això cada dia que passa tinc menys dubtes que aquesta gent no saben on són. Situem-nos. Els Mossos probablement es van trobar en la posició més complexa, enmig de tots els focs i tots els fronts, però costa, i molt, posar-se en la pell d’un policia, i alhora resulta senzillíssim criticar i dir el que s’havia d’haver fet, a pilota passada i des del sofà de casa.

El ridícul monumental de no trobar ni una sola urna l’1 d’Octubre va fer perdre els papers a l’estat espanyol fins a arribar a l’absurd d’obligar els Mossos, via fiscalia, a fer la feina bruta esperant que repartissin llenya a tort i a dret a àvies i nets i a qualsevol que portés una papereta a la mà. Insensat, perquè no sabien que no totes les policies són iguals. Se n’estranyen, i es queden en blanc quan constaten que els Mossos i els seus comandaments es van limitar a fer-ho tan bé com era possible. La mediació, com a eina d’una policia moderna, va funcionar millor que la violència de l’“ A por ellos ”.

Fins i tot amb la vergonya de veure agents de la policia catalana retirant urnes perquè la gent no pogués votar, opinar, pensar, decidir... Però voldria tocar de peus a terra i acceptar que la feina de policia pot ser de les més desagraïdes del món (potser com la del polític?), impopular com poques, una feina en què, facis el que facis, sempre se’t criticarà i mai ho faràs bé -amb excepcions com el 17 d’agost, quan et salven la vida mentre ells s’hi juguen la seva.

Trapero fa saltar pels aires les acusacions de rebel·lió, sedició, conxorxes i contubernis, perquè als Mossos no els va tremolar el pols a l’hora de posar-se a les ordres de la fiscalia, disposats fins i tot a arrestar, sense complexos, un Govern democràtic. Les cares de jutges, fiscals i acusació eren un poema. Un major i una cúpula policial que, amb encert o sense, van intentar fer-ho tan bé com van poder, amb una prioritat més que digna: evitar conflictes i mals majors. Posant-se a les ordres d’una fiscalia que avui els mira de reüll, una fiscalia que s’omple la boca amb la paraula llei però aplaudeix aquells cossos armats que van obrir caps a la gent del carrer amb gust i ganes. ¿Els tumults i les revoltes violentes qui les devia fer, al final? ¿Els avis i jovenets que feien el passadís davant la conselleria d’Economia? ¿O les dones que fan mitja amb llana de color groc a les concentracions en suport als presos?

Se’ls veu la impostura per tot arreu, perquè simplement no entenen res, ni hi posen gens d’interès. Gens ni mica. ¿No comença a ser hora que el jutge deixi en llibertat els processats? És senzill: l’1 d’Octubre va ser un miracle ciutadà. La cúpula dels Mossos es permet acusar d’irresponsables el Govern legítim, fruit d’un Parlament democràtic, que obeïa un mandat popular, i que ara seu, com ell, al banc dels acusats. Per sort, un major no fa la cosa. El debat de si la llei va abans que les persones et pot amargar la vida, perquè, com ja deia Ciceró, l’aplicació extrema del dret és l’extrema injustícia. Els que vam intentar resoldre els problemes ficant una papereta en una urna vam guanyar, malgrat la presó i l’exili, malgrat les prohibicions, les detencions, les multes, els tancaments de webs i les amenaces, i els que ho van intentar evitar, sigui pels mitjans que sigui, hauran perdut per sempre.