OPINIÓ

Els crits al cel

Els presos polítics que posen el crit al cel també posen el dit a la nafra

LAURA MASVIDAL Dona de Joaquim Forn

Qui més qui menys ha posat el crit al cel amb el trasllat dels presos polítics a Madrid. S’ha parlat de les condicions poc dignes a l’interior de l’autobús gàbia, on els detinguts passen hores en un espai minúscul i ni tal sols poden posar-se drets. Hem tornat a parlar de drets humans, inclòs el dret a no patir tractes humiliants o degradants. Però resulta que aquest vehicle ja fa temps que s’utilitza! I el crit al cel l’hem posat ara. Igualment s’ha parlat del fred a les cel·les madrilenyes. L’escrit de Josep Rull també clamava al cel: mantenir la calefacció dues hores en un espai gèlid augmenta el patiment i frega la tortura, igual que la impunitat amb què alguns policies i funcionaris s’atorguen atribucions per afegir càstig als presos, que també són persones.

Els presos polítics han fet d’altaveu de les greus mancances democràtiques de l’estat espanyol, però també de les condicions penitenciàries denigrants que els responsables polítics ni tan sols preveuen: des de menjar en estat sovint lamentable fins a tractes vexatoris amb policies insultant i conduint a gran velocitat, fent giragonses amb els presos emmanillats sabent el malestar que els provoca anar com pilotes dins dels furgons i sense que ningú mogui gaires dits per depurar-ne responsabilitats.

Quan has perdut la llibertat, les visions del dins i el fora canvien i acabes empatitzant amb situacions inimaginables abans. La paraula presó ha anat lligada en democràcia a delinqüència, fins avui paraules de poc rèdit polític o electoral. Ara, però, veig els presos com a víctimes d’una societat que sovint no té pietat amb els més febles, un món egoista que els manté en l’oblit absolut, silenciats en presons poc decents mantingudes per sistemes penitenciaris vergonyosos que només porten a l’anul·lació de l’individu i que estan molt lluny de la rehabilitació o la integració social.

Mai és tard per despertar-se i posar el crit al cel. Pedro Sánchez s’ha vist amb la necessitat aquesta setmana d’anar al Consell d’Europa a explicar que Espanya és una democràcia que respecta els drets humans. Potser ens hem despertat tard i malament, però els responsables polítics que giren la mirada i aplaudeixen en privat -per omissió i per alguna cosa més- l’insult i la vexació segueixen adormits a consciència, com si no anés amb ells.

Els presos polítics que posen el crit al cel també posen el dit a la nafra. Per això ens volen quiets i glaçats, perquè res canviï. Però vigilem! El crit al cel ha despertat també la fera, una fera que treu odi pels queixals, un odi encomanadís i perillós que ens pot paralitzar del tot.

Més continguts de