Record d’Alhambres republicanes al bar del Miguel

Sant Vicenç dels HortsEl bar Can Ros de Sant Vicenç dels Horts és en una petita rambla a tocar de la parada de Ferrocarrils. El regenta des de fa 13 anys el Miguel, que és com anomenen el seu propietari xinès. Van trobar que el seu nom era massa difícil de pronunciar i tothom li diu Miguel. Li demano que me l’escrigui tal com sona: “Jian Guo Xio”. En aquest bar hi solia venir l’exvicepresident Junqueras quan era alcalde d’aquesta ciutat del Baix Llobregat. “Solia venir aquí amb els seus amics del partit. Sempre em demanava una cervesa Alhambra; per a mi, és una bona persona”, explica el Miguel amb un somriure perpetu, que manté tant quan recorda que sempre va tenir un tracte amable com quan diu que ell no es fica en política, que “és molt difícil”. “Jo serveixo aquí i prou”, diu per despatxar el tema. I així, actuant amb un nedar i guardar la roba molt català, entoma sense immutar-se els comentaris de la clientela quan alça els ulls cap a la tele. Té posada la retransmissió del judici de manera intermitent, segons els gustos de la concurrència. “Miguel, d’acord que no vulguis engegar la calefacció, però apuja la tele, que parla l’alcalde”, invoca un bromista assegut a la taula que queda més a prop de la tele. Això últim d’“alcalde” ho pronuncia amb certa sorna, per bé que seguirà fil per randa la seva declaració. Només la desatén per clavar llambregades a un diari esportiu.

“Encara estan amb el judici, eh?”, exclama un altre client -tot parroquià habitual- en veure la tele, com si ja n’estigués cansat. I del fons del local se sent un “Ves a prendre pel cul, desgraciat!” que emet un avi com si Junqueras pogués sentir-lo. Quan el que ja estava cansat del judici aprecia un somriure a la cara del president d’ERC, comparteix una altra idea en veu alta: “Si s’enriu de tots...” No escolta la declaració. El que sí que la continua escoltant atentament, des de la primera fila, li fa: “Sí, però torpe no és, eh?, que porta una hora parlant i encara no ha agafat ni una llibreta”. “Això és veritat”, ha d’admetre l’altre. “Desgraciat!”, hi torna el del fons.

Alguns estadants del bar afegeixen algun comentari del tipus que no s’ha aprimat gaire, que a la presó hi està tan bé... I un que ve d’Arbeca deixa anar que ha vist per la tele que Puigdemont també hi és. “Però què dius, quin canal mires, tu? El que has vist a la presó és el Lute!”, li diu el senyor de la primera fila, ja posat en el rol del més ben informat. “Ah! Doncs em va semblar veure-ho per la tele”, fa el d’Arbeca, i surt a fumar. A la barra un home més discret demana una altra canya i xiuxiueja: “Doncs com a alcalde era bo”. Abans d’ell, la barra l’ocupava un home que m’ha fet un petit míting: “No ho ha fet tot bé, però quin crim han fet Junqueras o els altres que són a la garjola?” (Sí, ha dit garjola i només per això ja li pagaria la cervesa.) “Cap ni un -es respon-. ¿Som en una democràcia o hem de callar?”

Assidu en l’època com a alcalde

La relació del Miguel amb Junqueras és coneguda per tots. I és objecte d’una certa mena d’humor de camaraderia masculina. “Avui t’ho deus estar passant bé, Miguel, eh?, que veus el teu amic per la tele”. I el seu somriure, inalterable. I em fa un croquis ràpid d’on soc: “El poble és meitat i meitat: d’aquí -el bar- en avall és gent catalana, d’aquí en amunt hi ha molta gent que ve d’Andalusia que no veu bé la independència”. Ell no s’hi fica. Alguns amics de Junqueras, quan passen pel bar, li donen records de part seva, des de la presó. “Aquesta corbata que porta l’hi has regalat tu, eh, Miguel?”, fa un altre, per burxar-lo. Quan li demano que em cobri el te amb llimona que he pres diu que res, que em convida.