DIETARI FAMILIAR

Dos espectacles en contrast

"Malgrat el que passa al judici del Procés, divendres assisteixo a l’obra 'Abans ningú deia t’estimo': pura emoció, sensibilitat i màgia"

Aquesta setmana, dos espectacles en contrast. A la sala del Tribunal Suprem, odi, infàmia i vergonya. El jutge Marchena fa de funambulista fent callar un moment els fiscals i sempre les defenses per compensar la balança trucada de la justícia que representa. Indubtablement, l’escena estrella l’ha protagonitzada el tinent coronel de la Guàrdia Civil amb la fanfarronada de negar-li al jutge veritats a la cara, servint-se de la tàcita impunitat que l’honora i sabent-se, com a defensor de la pàtria, per sobre de jutges i tribunals.

I, malgrat el que passa al judici del Procés, divendres assisteixo a l’obra Abans ningú deia t’estimo : pura emoció, sensibilitat i màgia. Un muntatge teatral exquisit i que posa els testimonis dels nostres fills en escena. Una bona adaptació del llibre amb el mateix títol. La població de Pineda bolcada aplaudint la iniciativa per la solidaritat, per la creativitat i amb esperança.

Dues realitats paral·leles i contradictòries. Em venen al record aquells jocs d’il·lusions òptiques en què cercles concèntrics semblen espirals o combinacions cromàtiques ens enganyen en la percepció dels colors. Il·lusions òptiques amb què artistes i científics amb enginy ens demostren que els nostres ulls no són càmeres de vídeo que graven allò que passa, sinó que és el nostre cervell el que reinterpreta la informació quan, influïts per prejudicis i determinats contextos, en fem una reconstrucció ambigua o defectuosa. I és que calia escriure una faula ignorant els fets objectius per poder sustentar l’acusació i la condemna.

L’1 d’Octubre i els moments previs vam viure una il·lusió encomanadissa lligada a l’esperança de fer real el que imaginàvem. Una il·lusió que es veia als ulls i a les cares de la gent i que ara és descrita com odi pels agents. Com un odi que la Guàrdia Civil no havia vist mai abans i que no és imaginable en gent normal. I un joc infantil com l’arrencacebes (o “ setas ”) esdevé una greu amenaça a l’autoritat. Vaja, il·lusions òptiques com aquella imatge de la noia jove davant del mirall o la calavera.

Més continguts de