OPINIÓ

Teatre

Els crítics de l’espectacle de la judicatura, espanyols o estrangers, fins i tot pares de la Constitució i exjutges del mateix Tribunal Suprem, catedràtics i analistes de tota mena se’n fan creus del guió escrit durant el procés de la instrucció

L’espectacle ha començat. Una obra immensa amb un guió que ens sorprèn quan ja sembla esgotada la capacitat de sorpresa. La seva dimensió, la seva transcendència, però, sobretot, la seva posada en escena ens deixen bocabadats. Vivim en l’era de les comunicacions ràpides, en què les imatges i els vídeos circulen a velocitats increïbles, en què la gent porta el cinema a la butxaca i observa l’univers i el fons del mar a la parada del bus.

Però hi ha autors que encara són capaços de fer-nos viatjar a altres èpoques, crear escenografies increïbles, que, lluny dels clàssics, ens tornen a l’antigor i són capaços de mantenir-se en espais passats de moda per voluntat i incapacitat de moure’s. Té mèrit, i el Tribunal Suprem sembla haver-ho aconseguit amb escreix. Els crítics de l’espectacle de la judicatura, espanyols o estrangers, fins i tot pares de la Constitució i exjutges del mateix Tribunal Suprem, catedràtics i analistes de tota mena se’n fan creus del guió escrit durant el procés de la instrucció.

Wagner, un ‘divertimento’

L’arrencada del judici, amb retards, entrebancs i bastons a les rodes per a tots els gustos, i el no als observadors internacionals han acabat atraient públic que no es vol perdre aquest espectacle majúscul. Plantejar-se una obra des de les deu del matí fins a les sis de la tarda durant sis dies setmanals, si cal durant tres mesos -per acabar abans de les eleccions- deixa les òperes de Wagner a l’altura d’un simple divertimento.

Les acusacions de rebel·lió, sedició i altres catàstrofes fan seure mig govern de la Generalitat, l’ANC i Òmnium a la banqueta dels acusats. Llops vestits de xai mostren, als punys, les puntes immaculades de les togues, asseguts en trones de velluts i daurats.

A l’esquerra, les togues negres dels defensors, i a l’extrem de la dreta hi podem veure dos personatges sinistres d’ attrezzo; la platea fa olor de naftalina i els acomodadors van vestits de policia.

La tercera jornada començo a veure que, tot i la tensió i el meu escepticisme, això pot ser una oportunitat. Tot i que ens ha quedat clar que per limitar els nostres drets tenim el garant del sant Tribunal Constitucional, un debat que mai s’hauria de produir en una sala de justícia ja és a pocs metres del Congrés de Diputats i hem fet sentir tots els arguments que desmunten un relat que intenta justificar un delicte. L’obra ha començat i passarà a la història abans que hagi caigut el teló.

Més continguts de