L’opinador alemany que creia en la independència judicial
Cap De MèdiaCosta de veure des d’aquí, amarats com estem de la pluja del relat mediàtic unionista que vessa des de diaris, ràdios i televisions, però la premsa internacional que cobreix el judici té clar quin és l’interès informatiu de l’assumpte. D’una banda, està pendent de si una condemna dura torna a inflamar la situació política espanyola. De l’altra, la sentència permetrà avaluar el grau de cintura democràtica de l’estat espanyol, si finalment acaba castigant amb presó el fet de posar unes urnes. El tema de l’existència o no de violència independentista és un assumpte clarament residual: tots van veure les imatges en vídeo i tenen clar que qui repartia llenya portava porra i uniforme policial.
Ara bé, seria mentida parlar d’unanimitat. Hi ha qui té el punt de vista contrari, encara que sigui en franca minoria. Aquesta setmana, per exemple, apareixia un article del periodista Paul Ingendaay al Frankfurter Allgemeine Zeitung (FAZ), en què publica regularment. “On el català s’equivoca”, és el títol de la peça. Bé, de catalans n’hi ha d’independentistes i d’unionistes (i cadascú creu que és l’altre qui erra), així que la generalització denota una certa confusió. En tot cas, és al subtítol on hi ha la primera càrrega: “En el procés contra els exmembres del govern català la justícia espanyola mostra la seva independència. En canvi, els separatistes tornen a manifestar la seva interpretació antidemocràtica del dret”. És a dir, compra fil per randa el discurs unionista.
En el text, Ingendaay es refereix a Puigdemont com a “fugitiu” i critica que Torra digués als mitjans que “la democràcia està per sobre de qualsevol llei”. “Ah sí?”, escriu el columnista. “¿I es pot saber com va això, si la llei és l’articulació de la democràcia, la seva condició i garantia? ¿Qui podria definir què vol dir democràcia en aquest cas, si no l’arbitrarietat del poderós?” L’article repeteix bona part de l’argumentari de Ciutadans: “El govern en nom del qual parla Torra no ha estat votat ni tan sols per la meitat dels catalans amb dret a vot. Que tot i així parli de la voluntat del «poble català» no és només arrogant, sinó que divideix la regió”.
El silenci administratiu
Ingendaay va ser lloat en cercles unionistes fa uns mesos pel seu article “Fora amb les bèsties!”, en el qual atacava Quim Torra. La peça no tenia res d’especial, però que ningú la trobés a la xarxa va motivar que aquell dia -clàssic foc d’encenalls de Twitter- s’especulés sobre si realment existia un comentarista tan incendiari. La solució al misteri va resultar simple: l’article només sortia a l’edició en paper.
En tot cas, el principal obstacle per a la internacionalització del relat independentista no són les increpacions de determinats columnistes. És el silenci administratiu. Per exemple, Toni Comín ha presentat aquesta setmana el Consell per la República a Londres. No em consta que cap diari britànic ho recollís a les seves pàgines. Els estrategs de la cosa han de treballar més perquè la gesticulació internacional arribi als mitjans de cada lloc.
