La sentència situa el Parlament com una peça clau per crear una "aparent cobertura jurídica" de la independència

Barcelona [Segueix aquí en directe les reaccions a la sentència]

La sentència del Tribunal Suprem sobre l'1-O defineix el Parlament de Catalunya com una peça clau sobre la qual es va intentar impulsar la independència. Així ho reflecteix el veredicte, que considera que els principals acusats, a través de la cambra catalana, van intentar crear "una aparent cobertura jurídica que permetés fer creure a la ciutadania que, quan diposités el seu vot –el dia del referèndum–, estaria contribuint a l'acte fundacional de la república independent de Catalunya".

Els magistrats posen el focus en la publicació al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC), el 8 de setembre del 2017, de la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república, que s'havia aprovat el dia abans i que es presentava "com la norma suprema de l'ordenament jurídic català fins que fos aprovada la Constitució de la nova República", segons el veredicte.

El Suprem també recorda el ple del 10 d'octubre del 2017, en què Puigdemont va decidir suspendre la declaració d'independència. Aquell dia, malgrat la suspensió, JxSí i la CUP van decidir firmar una declaració d'independència simbòlica. Aquella declaració és la que s'acabaria portant al ple del 27 d'octubre, quan es va declarar la República. El Suprem considera que aquell text va ser "el desenllaç d'un procés de tramitació legislativa que es va desenvolupar en oberta i contumaç oposició a tots els requeriments formulats pel Tribunal Constitucional".

El paper dels lletrats

El magistrats conclouen que el Parlament "va desobeir" el Constitucional i recorda que ho va fer malgrat les advertències del lletrat major, llavors Antoni Bayona, i del secretari general de la cambra, Xavier Muro. Bayona i Muro van fer aquella tardor del 2017 diversos advertiments a la mesa del Parlament –l'òrgan director de la cambra que presidia Forcadell–, entre els quals, que la llei del referèndum i la de transitorietat jurídica "resultaven contràries a les resolucions prohibitives del TC".

Carme Forcadell

Tot el relat que el veredicte fa sobre el paper de la cambra l'acaba portant fins a la llavors presidenta de la institució, Carme Forcadell. Conclou que ella "va fer possible, des de la seva privilegiada posició de presidenta del Parlament, la creació d'una legalitat paral·lela mancada de validesa, que va suposar una encadenada successió de recursos i impugnacions del govern de l'Estat davant del Constitucional". El Tribunal retreu a l'expresidenta un "decisiu paper en la direcció d'un procés de creació normativa" que va servir per intentar mobilitzar la ciutadania com a "instrument de pressió al govern de l'Estat". "La senyora Forcadell va desbordar els contorns de la posició institucional que tenia i va trencar el deure de neutralitat" que el tribunal considera que havia de tenir com a presidenta de la cambra.

Durant aquella tardor, Forcadell va justificar que la mesa tramitava totes les iniciatives que se li presentaven –malgrat l'oposició del TC– perquè no es podia convertir en "un òrgan censor". El Suprem replica ara que totes aquelles iniciatives haurien d'haver sigut "inadmeses a tràmit i paralitzades" perquè eren "contràries a l'ordre constitucional". El Suprem conclou que la presidenta va tenir "un decidit protagonisme en el concert delictiu ideat pels acusats".

Repàs exhaustiu i inviolabilitat parlamentària

El Suprem fa un repàs de totes les iniciatives que haurien d'haver sigut inadmeses per Forcadell. La primera és la resolució del 9 de novembre del 2015, que, entre altres qüestions, carregava contra la legitimitat del Tribunal Constitucional. També recull la que va impulsar una comissió d'estudi del procés constituent i la que va instar la Generalitat a fer un referèndum, entre d'altres.

Els advocats dels acusats que eren diputats quan es van produir els fets van apel·lar, durant el judici, a la inviolabilitat parlamentària dels seus clients. En la sentència publicada avui, el Tribunal Suprem rebutja que estiguin emparats per aquesta prerrogativa. Argumenta que els actes parlamentaris enfocats a "desobeir el Tribunal Constitucional" no poden "aixoplugar-se sota la prerrogativa constitucional de la inviolabilitat".