BarcelonaL'origen de Maneres de mirar és una sèrie de quatre programes de televisió que la BBC va emetre el 1972. Encara avui les arts plàstiques no acostumen a tenir gaire presència a la televisió, i aquests programes representen, a més, una mirada crítica sobre la percepció de les imatges. Com va sorgir la possibilitat de fer-los?

Els programes no els vaig fer sol, els vam realitzar un equip de persones. [A més de Berger, hi van treballar Sven Blomberg, Chris Fox, Michaell Dibb i Richard Hollis.] Va ser un treball col·laboratiu. Les condicions en què els vam fer -cadascun dura mitja hora- van ser molt especials. A la BBC no hi estaven interessats, però finalment ens els van deixar fer. Ens van donar molt pocs diners, ens van deixar un cobert amb la teulada de llauna, sense aïllament sonor, i una càmera per enregistrar-los i es van oblidar de nosaltres.

Quant de temps van trigar a rodar-los?

Hi vam treballar tres mesos. Vam tornar a rodar-ne diverses parts una vegada i una altra. Avui en dia seria impossible fer dues hores de televisió en tres mesos, el mitjà ha canviat molt. Fa poc Michael Dibb i jo vam demanar a la BBC fer un altre programa per explicar com veiem Maneres de mirar 40 anys després i la BBC ens va dir que no. Curiosament, tampoc ha permès fer un DVD amb els programes. Aquella sèrie va ser una operació gairebé clandestina.

Guarda algun record especial de la gravació dels programes?

Per a un dels programes vam portar vuit nens a una galeria d'art, era la primera vegada que hi anaven. Ens vam asseure a terra i els vaig demanar que descrivissin l'obra de Caravaggio El sopar d'Emmaús . Els nens són extremadament receptius. Vam començar a discutir sobre la pintura, i un d'ells afirmava que el Crist de la pintura és una dona. Davant les especulacions sobre l'homosexualitat de Caravaggio, aquesta percepció és extraordinària. Aquells nens van utilitzar la seva mirada i es van preguntar a ells mateixos què era el més rellevant de l'obra que tenien al davant.

I després dels programes de televisió, en van fer el llibre, que sí que ha tingut molta més difusió. Des del 1972 s'ha traduït a 23 llengües.

Després dels programes vam decidir fer un llibre, vam convèncer l'editorial Penguin. D'alguna manera va ser profètic, tot i que no n'érem conscients mentre l'estàvem fent. No ens imaginàvem que Maneres de mirar tindria aquesta repercussió. El llibre no és, però, la transcripció dels programes; la televisió no és el mateix que les pàgines d'un llibre. Vam treballar molt en el disseny del llibre i en la manera com estan col·locades les imatges. El llibre de Maneres de mirar està dividit en set capítols independents; quatre tenen text i imatges, i els altres tres només estan fets amb imatges. No volíem que fossin una il·lustració del text, sinó que construïssin una narrativa paral·lela a la del text. Vam voler fer un llibre amb dues seqüències, com dos rius no gaire llunyans.

Maneres de mirar és un llibre pioner en l'anàlisi crítica de les imatges.

L'obra d'art a l'època de la seva reproductibilitat tècnica , de Walter Benjamin, va ser una de les fonts més importants, sí. No vam voler adoptar la posició arrogant d'explicar la història de la civilització a través de les imatges. I Maneres de mirar es va avançar, pel que fa a les representacions de la dona, a les teories feministes.

Per què creu que ha tingut tant d'èxit el llibre?

Un aspecte que crec que manté Maneres de mirar viu i que ha fet que s'hagi traduït a tantes llengües és que està concebut amb un sentit d'hospitalitat cap al lector. Vam pensar que havíem de mirar les obres d'art amb el lector, intentar descobrir alguna cosa junts. Per explicar-ho amb una metàfora, no vam fer una catedral, dins la qual el lector només pot mirar i sentir-se sobrepassat. Vam voler construir-los una capella privada, encoratjar-los a mirar per ells mateixos.

A més dels seus assaigs, també ha abordat el món de l'art com a novel·lista. El protagonista d' Un pintor de hoy (Alfaguara), la seva primera novel·la, és un artista. Com es relacionen aquestes dues mirades?

No faig cap diferència entre l'expert en art i el narrador, per a mi són una sola persona. És cert, però, que vaig pintar i vaig donar classes de dibuix fins als 34 o els 35 anys. Aleshores, vaig decidir deixar de pintar i concentrar-me a escriure. Els meus escrits, encara que no siguin sobre art, són molt visuals. Escric amb els ulls.

En què està treballant ara?

Enguany sortirà la traducció espanyola de Bento's Sketchbook ("El quadern de Bento"). El títol fa referència al filòsof Spinoza. No és un llibre sobre art, sinó sobre l'actualitat. Vivim una època de terror i injustícia i ocasionalment d'una bellesa sorprenent. Hi parlo molt de l'escriptor rus Andrei Platonov, i també de Velázquez, especialment dels seus nans. Els vaig poder copiar quan vaig anar al Museu del Prado.