No és que fins ara no la conegués ningú. El seu nom fa temps que és molt present a Catalunya, però potser no tant a Espanya. Sigui com sigui, ara ja no queda ningú mínimament informat que no sàpiga qui és Ada Colau, la dona que dimarts va confessar al Congrés que tenia ganes de tirar una sabata al representant de la banca "criminal". La portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) va ser protagonista indiscutida a Twitter ahir, dia de ressaca del seu pas per la cambra espanyola: trending topic tot el dia, en una posició o altra. Colau crida l'atenció perquè deixa els eufemismes de banda i utilitza paraules gruixudes que són percebudes per un sector molt ampli de la societat com la veritat autèntica. Per fi, algú que pensa com la gent s'expressa com la gent en tribunes en què la gent no solia (ni sol) arribar. És el mateix que passa amb David Fernàndez, de la CUP, que va causar un efecte semblant en la seva primera intervenció al Parlament. La xarxa embogeix amb ells i, precisament per això, és molt fàcil titllar-los de demagogs i populistes: com si no fossin populistes coses com anunciar l'enduriment del Codi Penal després d'un crim horrorós, coses que fan sectors extremadament conservadors. El populisme no és una exclusiva de la xarxa, i els personatges que hi triomfen solen ser outsiders perquè són ells els que necessiten aquests nous espais: l'establishment ja té altres tribunes, institucions incloses. Els efectes socials d'aquesta agitació general -no és només a Twitter, esclar- provoca a segons qui una sensació difusa de perill revolucionari. Artur Mas diu que si s'esfondra el model de societat que tenim "no hi ha cap garantia que el que vingui sigui millor". Tanmateix, a molta gent li sembla que del que no hi ha cap garantia és d'arribar a veure millorar el que tenim. Per això a la xarxa neixen estrelles a cada instant.