PERIODISME

Al Campus del Prat s’hi fan periodistes

L’experiència impulsada per l’ARA i Fundesplai convida a descobrir la relació entre l’humor i els mitjans

D’on surten els periodistes? Doncs fins ara sortíem d’on podíem. Entràvem a facultats, sortíem d’escoles, passàvem per becaris... Però des de fa dos anys hi ha un espai nou i molt sorprenent on anar a trobar aquella espurna dels que veuen i expliquen el món de manera diferent. Es tracta del Campus de Periodisme de l’ARA i Fundesplai. I això què és? Doncs jo els hi explico. Al diari ARA hi ha un equip d’innovació dirigit per Georgina Ferri. El gran problema de la premsa és que té tendència a publicar-se cada dia i, per aquesta singular condició, deixa poc temps a la reflexió sobre el mateix producte que ofereix. Per això, mitja dotzena de professionals es dediquen a pensar quines noves eines li caldrien al periodisme per sortir-se’n. Selena Soro és membre d’aquest equip. Ella ve d’una família de mestres i sempre ha estat molt vinculada a la formació. Per això va pensar que seria bo crear un campus de periodisme per a nois d’entre 12 i 15 anys que comencés a organitzar en professió el que encara és passió i somni.

Em diu Soro que l’acceptació del diari va ser immediata i entusiasta i, amb la col·laboració de Fundesplai, que és la Fundació Catalana de l’Esplai, van posar fil a l’agulla.

L’any passat es van seleccionar 44 nois per fer unes colònies en què l’aspecte lúdic es combinés amb tallers de periodisme d’aquells que fan enveja, com per exemple un en què Antoni Bassas els ensenyava a locutar un gol i fer un “minut i resultat” com cal. Fins i tot van haver de passar una “gimcana reporterista” en què havien de distingir pistes falses de les veritables per acabar redactant una notícia (Ai, si ens ho fessin fer a nosaltres!) Al mes de juliol es va repetir el Campus amb 83 joves, i aquest setembre la canalla de l’any passat hi ha tornat en una mena de “segon curs de l’ARA”, per dir-ho en termes de Soro.

Me’n vaig fins al Centre Esplai de Fundesplai al Prat del Llobregat per assistir a classe. Aquest any s’han especialitzat en un tema seriós: Campus de Periodisme i Humor.

Una allau de preguntes

Quan arribo, els nois -divertits, punyents, ràpids- li estan preguntant de tot a Toni Soler. “Què et fa riure a tu a la tele?” I Soler, que és d’aquells homes que es dediquen a l’humor amb seriositat, confessa: “No ric gaire amb la tele. Deu ser deformació professional”. Els alumnes no es moquen amb mitja màniga i metrallen amb preguntes de tota mena. Fins i tot qüestionen els arcans més sòlids de l’audiovisual català: “Per què la Rahola surt sempre a la tele?”

En acabat, arriba Mònica Planas, que els planteja una sessió adulta francament complexa i sucosa amb el clàssic: “On són els límits de l’humor?” Planas els passa els acudits de gitanos de Rober Bodegas, els mocs de Dani Mateo sobre la bandera, un monòleg angulós i difícil de Ricky Gervais... Els futurs periodistes entomen les dificultats amb un criteri fonamental: la llibertat d’opinió. Assenyalen amb precisió els interessos empresarials, debaten sobre símbols i respecte i riuen, riuen molt.

Són nois que venen de famílies en què els diaris o els informatius són molt presents a casa, tot i que a vegades de manera singular: “Nosaltres a casa només veiem la televisió quan pleguem roba”, explica una noia. Veuen des de CSI fins a Plats bruts i riuen majoritàriament amb Broncano, encara que també triomfa l’ Està passant.

El Campus seguirà tota aquesta setmana i dissabte es tancarà amb un magazín en directe en el qual els joves aspirants es trobaran amb un repte majúscul que jo no sé si em veuria amb cor d’abordar amb èxit: entrevistar Empar Moliner.

Jo, si els dic la veritat, en vaig sortir molt content. El nostre és un ofici que tothom està d’acord a descriure com a imprescindible i pilar de la democràcia però que ningú sap ben bé com mantenir viu i retribuït. Aquesta crisi que mai s’acaba i la revolució tecnològica s’han emportat la manera clàssica que teníem d’explicar el món. Molts dels que portem mitja vida en aquest negoci i que estem a cavall de l’apocalipsi, per dir-ho suaument, llisquem sovint pel tobogan del semenfotisme de manera automàtica. Però res de tot això, cap de les queixes i laments eren presents al Campus de Periodisme. Només ganes, alegria, fam i una reconfortant desimboltura.

Que d’on sortiran els periodistes? Jo no sé si tots els alumnes del Campus s’acabaran dedicant a aquest ofici, però segur que si algú vol veure l’espurna que ens va portar molts a viure d’això, al Prat, els matins i fins dissabte, la trobarà amb escreix.

Més continguts de