Álex Pina munta una gran 'rave' a Eivissa amb 'White lines', la seva nova sèrie a Netflix

BarcelonaHi ha ressaques d’un matí i hi ha ressaques de vint anys. White lines, la nova sèrie d’Álex Pina per a Netflix, n’explora una de la segona classe: la que va viure Eivissa després de l’auge de les raves els anys 90. Les línies blanques a què fa referència el títol és fàcil d’endevinar què són. I, al primer capítol, un dels protagonistes s’encarrega d'explicitar-ho clarament quan la banana inflable que arrossega es punxa i comença a deixar un regueró blanc per l'herba del camí. Pista: els gossos de la família, a l’escena posterior, estan estranyament excitats.

Però, tot i la potència d’algunes de les imatges, el to no és el de la comèdia negra que es podia trobar a Trainspotting, del duo Irvine Welsh/Danny Boyle. Aquí un dels temes centrals és la decadència. I la sèrie s’estructura en forma de thriller, amb un mort al centre de la trama. Es tracta del DJ Axel Collins, que havia sigut el rei de les nits eivissenques amb poc més de vint anys. Va desaparèixer sobtadament i la seva germana, a Manchester, va viure aquella fuga com un abandonament traumàtic. Però l’aparició d’un cadàver en unes terres que pertanyen a un empresari de la nit, també en decadència, li fa reconsiderar la història: el seu germà va ser assassinat. I està disposada a aparcar la seva vida familiar, guanyada després de molts anys de teràpia, per poder descobrir la veritat. L’única cosa és que la veritat, com sol passar, per cada ferida que tapa n’obre tres.

La sèrie es mou entre aquell esclat de música i lisèrgia de finals de mil·lenni i una actualitat encara marcada per les drogues i la corrupció. La família Calafat té un imperi de discoteques i reclama als camells que hi fan negoci que, durant alguns dies, s’aturi la venda de drogues als seus locals. Es tracta d'oferir una imatge netíssima de l'illa, perquè la matriarca vol que els inversors internacionals financin el seu somni: un casino per a l’elit. "Las Vegas?", li pregunta una autoritat local. "Més aviat Montecarlo", li respon ella, impertèrrita. El patriarca, en canvi, està en plena retirada. I creu que algú li vol encolomar la mort del DJ –sospita fins i tot, o sobretot, de la seva família–, així que encarrega a un home de la seva confiança que investigui també qui devia assassinar-lo dues dècades enrere.

Amb White lines, Pina surt del confinament que havia marcat algunes de les seves sèries anteriors, com La casa de papel i Vis a vis, i explora el vertigen de l’espai obert, com ja havia fet a El embarcadero, tot i que aquella ficció també tenia un punt de reclusiva perquè se centrava fonamentalment en tres personatges i aquesta, en canvi, té unes clares aspiracions de servir com a fresc de tota una societat.

Per tirar endavant el projecte, Pina s’ha aliat amb la productora Left Bank Pictures, cèlebre per ser la responsable de The Crown. Andy Harries, responsable de la companyia, explicava en una entrevista a TV Line que va descobrir el director veient Vis a vis i que va saber que era la persona ideal per convertir en realitat la seva idea original, que segons pròpia confessió està inspirada en un altre èxit de Netflix: Narcos. Totes dues s'han rodat en espanyol i anglès, de manera que apunten a priori a dos dels principals mercats lingüístics mundials. El repartiment està encapçalat per Laura Haddock (Guardianes de la galaxia, Transformers: el último caballero), Juan Diego Botto, Marta Milans, Pedro Casablanc, Nuno Lopes i Daniel Mays. "Vam rodar en el context del Brexit, així que sentíem que era l’últim intent per demostrar que la Gran Bretanya hauria de formar part d’Europa", bromejava Harries.

Tenint en compte l’època escollida, el muntatge musical és un altre dels al·licients de White lines. Al primer capítol tant es poden trobar temes d’Estrella Morente i els Gipsy Kings com de Primal Scream, Death in Vegas i altres tòtems de la música de ball més extàtica dels 90. I una versió lounge de l’himne Creep, de Radiohead, que serveix de fons per a una intensa escena que passa en l’actualitat i que mostra una orgia no gaire llunyana de la de Kubrick a Eyes wide shut. La cultura de l’hedonisme perviu. I sempre hi haurà algú disposat a pagar el que calgui per un plaer prohibit. "Hem de demanar perdó per divertir-nos", diu un dels personatges. Però admet la seva melancolia: "Si als vint anys tens sexe, diners, droga... com tornes a ser feliç?"

La sèrie consta de moment de deu episodis, tot i que els creadors asseguren que la tenen planificada per a tres temporades.