‘Antidisturbios’ s’endinsa en les tenebres de la violència policial

Rodrigo Sorogoyen i Isabel Peña mostren a la sèrie de Movistar+ els errors d'aquest cos de les forces de seguretat 

Assenyalat i temut, el d’antidisturbis és un dels cossos policials que més mala premsa té entre la població. La poca simpatia que els ciutadans solen sentir per ells és un dels atractius d’ Antidisturbios, la nova sèrie de Rodrigo Sorogoyen i Isabel Peña per a Movistar+, una ficció que no intenta justificar el caràcter violent d’alguns d’aquests agents sinó més aviat mostrar i entendre la idiosincràsia d’aquest cos policial. Els protagonistes de la sèrie, que s’estrena aquest divendres, són policies d’antidisturbis que s’enfronten a una investigació d’afers interns després que un desnonament acabi amb la mort d’un home. L’encarregada d’esclarir què ha passat és l’agent Laia Urquijo, interpretada per la mallorquina Vicky Luengo, que a Catalunya es va fer coneguda pel seu paper de Míriam Ambrós a La Riera.

Què cal veure a les plataformes? Les 7 estrenes imprescindibles de l'octubre

“El que ens agrada és bussejar més enllà dels clixés i de les idees preconcebudes que fan que el nostre país sigui com és. Tenim moltes ganes d’entendre-hi una mica”, explica a l’ARA Isabel Peña sobre per què van voler explorar el món dels antidisturbis. Peña i Sorogoyen porten anys col·laborant, junts han escrit Stockholm, Madre, Que Dios nos perdone i, sobretot, El reino, una pel·lícula que s’endinsa en les entranyes de la corrupció, un aspecte també molt present en Antidisturbios. Per a la preparació de la sèrie, ambientada en el 2016, el tàndem creatiu va fer un intens treball de camp. Es van entrevistar amb diversos agents, i durant la fase de preproducció van contactar amb la Unitat d’Intervenció Policial, que va llegir els guions i es va prestar a col·laborar “una mica amb la mosca darrere l’orella, suposo”, diu Sorogoyen.

La sèrie de Sorogoyen inclou referències al Procés i a l'1-O

Amb un format de thriller policial, Antidisturbios posa damunt la taula el fràgil equilibri que hi ha en les funcions d’aquests agents, que en ocasions deixen de banda l’obligació de defensar els ciutadans per atacar-los, una situació que s’ha pogut veure en desnonaments com el que es planteja al primer episodi o durant el referèndum de l’1-O. Tot i que la sèrie se centra en l’actuació dels antidisturbis en un desnonament, el Procés hi està present a través de petites pistes que els creadors han anat plantant al llarg dels sis episodis. “El primer capítol és un desnonament però podria haver sigut perfectament l’1-O. És un tema que està allà, molt important per a la societat i que a nosaltres ens interessa. La sèrie va per una altra banda, però és una realitat tan present que no podíem deixar d’apuntar-la”, explica Sorogoyen.

Un dona entre testosterona

Un dels aspectes que millor capta la sèrie és l’energia testosterònica que es genera i es retroalimenta dins del furgó dels antidisturbis. Enfrontada a això hi ha la Laia, una agent d’afers interns que intenta treure l’entrellat de què va passar realment al desnonament. L’elecció d’una dona com a antagonista dels sis agents –interpretats per Raúl Arévalo, Álex García, Hovik Keuchkerian, Roberto Álamo, Raúl Prieto i Patrick Criado– no és una decisió aleatòria o una exigència de quota, els creadors tenien molt clar que havia de ser un personatge femení. “Que una dona amb el perfil de la Laia i el seu metre seixanta s’enfrontés físicament, psicològicament, moralment i intel·lectualment als sis agents ens semblava molt més ric”, detalla Isabel Peña.

Per la seva banda, Vicky Luengo destaca que la sèrie fa l’exercici de “col·locar una dona normal enfrontada a un grup d’homes sense fer-la excepcional, sense haver-li de donar una característica excepcional”. “A vegades veig ficcions en què es posa un personatge femení protagonista perquè enquadri en un món d’homes i es contagiï del seu comportament; o bé es fa tot el contrari, es posa una dona que segueix els estereotips que la societat considera que responen a la feminitat”, reflexiona Luengo.

La violència és un element central de la sèrie, present des del primer capítol i que l’espectador sent molt a prop. Aquesta sensació està reforçada per l’estil immersiu pel qual aposta Sorogoyen, que a més d’escriure el guió ha dirigit els sis episodis de la temporada. En el primer capítol la càmera està pràcticament enganxada als personatges –“Volia que l’espectador fos un antidisturbis i sentís el que senten ells, que si colpegen algú sentís que era ell qui estava pegant”–, mentre que en els capítols posteriors se'n va allunyant progressivament perquè l’espectador pugui jutjar amb coneixement de causa. “Amb una sèrie que es diu Antidisturbios sabíem que segur que hi hauria prejudicis, i els volíem anul·lar convertint l’espectador en un agent més”, explica Sorogoyen, que assegura que un cop s’han acabat els sis capítols i l’espectador ha experimentat tot el viatge és quan pot jutjar els personatges.

La sèrie posa damunt la taula el caràcter utòpic d’uns antidisturbis no violents. “Personalment crec que es pot aconseguir una policia menys violenta però em sembla dificilíssim aconseguir-ho per com està muntat el sistema”, explica el guionista i director. Sorogoyen destaca que una de les qüestions que van detectar durant la preparació de la sèrie és que els agents estan mal atesos tant pel que fa al reclutament, com en l’entrenament i el manteniment. “Es pot i s’ha d’intentar que la policia hi sigui per defensar el ciutadà, perquè moltes vegades veus imatges en què l’està atacant”, recorda.