Buenafuente: humorista o periodista?

Dilluns Andreu Buenafuente va entrevistar en el seu programa de La Sexta la ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde. Va ser una entrevista amable. De fet, Buenafuente sempre ha defensat el seu rol d'humorista i s'ha desmarcat del de periodista. Durant la conversa, l'Andreu ja va fer notori que aquella trobada seria polèmica. Des que havia anunciat a Twitter la convidada, havia decidit desaparèixer de la xarxa per la pluja de missatges que hi volien ficar cullerada. També va admetre que molta gent li demanava allò tan típic del "Colla-la! Colla-la!". És cert que quan l'entrevistat és un polític com a espectadors sentim la necessitat que l'entrevistador el posi entre les cordes. Un tracte sol·lícit s'entén com una col·laboració propagandística amb el govern o amb el partit. Però hi ha una cosa que encara fa més ràbia i se li ha d'agrair a Buenafuente que no ho fes: els humoristes que el dia que entrevisten un polític es pensen que els han de donar el Pulitzer. Es creuen que han estat tocats per la mà de Déu i són l'escollit per fer dir al polític el que no ha revelat mai. Volen demostrar que a part del "Hi, hi, ha, ha!" també poden aconseguir que algú reconegui que va matar Kennedy.

Buenafuente va tractar els temes que corresponien a la ministra i ho va fer amb el to amb què ell se sent més còmode: no se li pot retreure. Un late-show no és el lloc on es colla un polític ni tampoc el context en què un polític ha de donar exclusives. Potser l'error de Buenafuente va ser construir unes preguntes en què es denotava massa que feia un esforç per compartir el criteri amb ella. És a dir, la pregunta era encertada, però s'hi llegia entre línies massa ganes de donar-li la raó. I insisteixo: per una voluntat de fer sentir còmoda la convidada més que no pas per una voluntat de netejar-li la imatge.

És el risc d'entrevistar polítics: la complaença pot ser innocent i desinteressada, però les lectures que se'n fan són molt variades.