Calla, que encara haurem de tenir peneta pel trol

BarcelonaEn periodisme, l'anonimat és un privilegi que es garanteix en nom d'un bé major, generalment poder explicar una informació d'interès que, d'altra banda, quedaria vedada al públic. A Twitter, en canvi, acostuma a ser la carta blanca per poder insultar des d'una covarda comoditat. Aquest cap de setmana hi ha hagut una mica de polèmica gallinàcia a les xarxes socials perquè algú ha identificat que el compte Pastrana (@JosPastr) –que es dedicava fonamentalment a fer el trol contra independentistes i podemites– corresponia en realitat a un alcalde del PP.

Revelar la identitat d’usuaris anònims de Twitter és una violació de la intimitat òbvia. A aquest tipus de perfils, el que cal fer és silenciar-los i bloquejar-los. Són només soroll tòxic. Ara bé, quan resulta que l’amic Pastrana havia ell mateix identificat les persones que hi havia darrere d’altres comptes anònims, el nivell de compassió que genera el personatge cau en picat. I el fet que sigui un càrrec electe del PP qui dedica el temps a assetjar tuitaires dona a l’assumpte una nova dimensió, ja que automàticament –en ser un personatge que ostenta un càrrec al qual se li exigeix una certa exemplaritat– els qui l’han tret del metafòric armari de l’anonimat poden emparar-se en l’interès informatiu, que justifica l’assenyalament amb noms i cognoms.

I tampoc no cal anar amb més lliris a la mà dels necessaris. La polèmica sobre la delació de Pastrana l’han alimentat perfils i mitjans que habitualment callen davant de l’evident regressió en matèria de llibertat d’expressió. Tot i ser un debat interessant, s’ha utilitzat en part com a cortina de fum per no haver de parlar del fet que un alcalde del PP anés fent el 'hooligan' –ja ha esborrat més de 600 tuits– encaputxat. No ho admetríem d’un batlle que ho fes 'a la vida real'. ¿Per què sí a Twitter?