El Camí de Sant Jaume es tenyeix de terror amb 'Caminantes'

BarcelonaFer el Camí de Sant Jaume és una experiència crucial en la vida de moltes persones. També ho ha de ser per als cinc joves protagonistes de Caminantes, un grup de cinc amics que desapareixen mentre fan el tram francès del pelegrinatge. L’única resta de les dues noies i els tres nois són els seus mòbils, plens de fotos i vídeos, un ‘metratge trobat’ que serveix com a recurs narratiu per reconstruir la història de la seva desaparició. La sèrie, produïda per 100 Balas (Mediapro Studio) i creada i escrita per José A. Pérez Ledo, s’estrena aquest divendres a Orange TV.

Caminantes arrenca quan, durant el primer dia al Camí de Sant Jaume, el grup s'allunya de la ruta seguint un nen ensangonat que els demana ajuda. Enmig del bosc, el nen desapareix i el més petit del grup rep un cop de pedra. A partir d'aquest moment les coses es començaran a tòrcer, tal com descobreixen els espectadors a través dels vídeos dels protagonistes. La narració no només compta amb els vídeos dels cinc joves, sinó que també s'alimenta del material gravat per uns altres caminants que també s'enfronten al terror que s'amaga als boscos de la Selva d'Irati (Navarra).

Por realista

L’elecció d’explicar la història a través de metratge trobat fa pensar gairebé instantàniament en El proyecto de la bruja de Blair, un dels màxims exponents de l’ús d’aquest recurs. Koldo Serra, director bregat en èxits televisius com La casa de papel i El ministerio del tiempo, assegura que quan es va posar al capdavant de Caminantes va buscar referències que anessin més enllà de la bruixa de Blair. “He intentat que no hi hagués cap homenatge explícit però és inevitable que el meu gust pel cinema de terror s'hi vegi reflectit: hi pot haver molt de La matança de Texas, de Las colinas tienen ojos i de la saga Km 666”, explica a l’ARA Serra. Entre la llista de referències també apareixen les pel·lícules de REC, que el director confessa que va tornar a veure mentre treballava en la sèrie.

Per dotar-la de realisme, gairebé totes les escenes s’han rodat amb telèfons mòbils, en concret amb un iPhone, perquè permet rodar en 4K. A l’inici del rodatge es va plantejar que fossin els mateixos actors els que gravessin una bona part de les escenes, però finalment es va haver de descartar. “Durant els assajos ens vam adonar que era molt angoixant per a ells perquè estaven més pendents de fer l’enquadrament que jo volia que no d’actuar”, explica Serra. Finalment el director va optar per ser ell mateix qui operés els telèfons mòbils, tot i que això el va obligar a rodar sempre molt enganxat als actors perquè no es perdés la il·lusió que eren els personatges els qui gravaven. “M’he hagut de moure i respirar (o hiperventilar) com ells, córrer i tirar-me a terra. Al final soc els seus ulls i en alguns moments era perseguidor i perseguit”, recorda.

També s’ha buscat versemblança en l'elecció del repartiment i per això s'ha buscat un grup d'actors –Daniel Ibáñez, Alexandra Pino, Songa Park, Carlos Suárez i Lucas Miramón– que fossin pràcticament desconeguts i que no condicionessin els espectadors a l'hora d'enfrontar-se a la sèrie. “L’elogi més gran que ens pot fer un espectador és dir-nos que es creu els nois i que són naturals”, confessa Serra. Per accentuar la sensació de familiaritat dels protagonistes es va decidir que els actors, que principalment són de Madrid i Barcelona, convisquessin als mateixos pisos durant tot el temps de rodatge a Biscaia. Això els va permetre fer vida junts i, segons explica el director, que es formés “una pinya” que dona versemblança al relat. “Si fallàvem en això, tot queia. Aquest tipus de relat se sustenta en una interpretació com més naturalista millor”, reconeix Serra.

La trama dels joves excursionistes entronca amb una història secundària ambientada els anys 90 però amb regust d’actualitat. Rodada com si fos un fals documental –és l’única part que no s’ha gravat amb mòbil, sinó amb Betacam–, explica una epidèmia que arrenca amb una sèrie de parts estranys i acaba amb un poble confinat. “Ens hem adonat que molt del que vam rodar llavors ho hem viscut, i es veu amb uns altres ulls”, confessa Serra.