"Senyors! Tot està molt malament! Mare de Déu! On anirem a parar?" Sempre que escolto en Capri (en tinc dos CD al cotxe), m'adono que en qüestió de monòlegs era el rei de la seva època i que els que hem vingut després li devem tot. Ha estat el referent dels monologuistes que tenim el català com a llengua pròpia. Li hauríem de reconèixer, a més, que ho fes en uns anys difícils per a la nostra cultura i que se'n sortís amb èxit i popularitat. Jo només el vaig veure actuar a la televisió, però els avis en tenien els vinils més coneguts. Recordo històries com la de la tia Salvadora, dona afamada de 80 anys, amb una sola dent, que també tenia 80 anys, la dent, però que rosegava el menjar fent anar l'única dent com si fos un túrmix, i que no es decidia a morir d'una vegada. O aquella escena del restaurant Nouvelle Cuisine, de plats poc abundants i cars, en què quan el maître li pregunta "Que li ha agradat?", en Capri respon cridant: "Molt! I barato!" Et fan somriure per com d'enginyoses eren i per com estaven explicades. Històries quotidianes que no et canses d'escoltar i que fan riure encara que passin els anys. O de vegades històries surrealistes que viatgen de fets normals de la vida cap a situacions absurdes i delirants. Històries com L'enterramorts, Ja tenim minyona, El nàufrag i moltes altres m'acompanyen en els viatges als ciutats i pobles on vaig a fer el mateix que feia aquest mestre de l'humor: riure!
