ENTREVISTA

Carles Capdevila: “Arribar a la ment de la gent és una cosa, però fer-ho al cor és més bèstia”

El director fundador de l’ARA rebrà demà el Premi Nacional 2016 de Comunicació

Carles Capdevila és periodista. Els lectors d’aquest diari el coneixen molt bé. L’ARA manté els valors de la seva empremta fundacional i continua endavant intentant ser com el país que volem: lliure, obert, exigent, creatiu i que s’ocupi de les grans i les petites veritats. Capdevila rebrà demà el Premi Nacional de Comunicació i a l’ARA vivim aquest reconeixement seu amb alegria.

Felicitats pel premi. Com el reps?

Em fa molta il·lusió per les dues coses que conté. D’una banda, el reconeixement a l’ARA, que per a mi és molt important: ja fa sis anys que hi som i encara ara em pessigo quan veig que existeix, que s’ha consolidat. De l’altra, el reconeixement al fet que parli d’educació i de la vida quotidiana. I també és una cosa de la qual estic molt content i que tampoc ha sigut sempre facilíssim. Moltes vegades ho utilitzen per ridiculitzar-te o treure’t pes. Però quan em donen un premi m’atabalo i penso “No t’ho creguis gaire, agafa’l des de la voluntat de servei de dir que ets un portaveu d’una sèrie de gent”.

Aquesta setmana, a la Nit de l’ARA, vaig tenir l’oportunitat de dir que aquest no és un diari cínic. I que assumim el risc que ens tractin de ser una mica ingenus.

Amb el temps penso que podria haver dirigit millor aquest diari, però hi ha una part de l’etiqueta de l’ARA -quan fem el diari dels nens o altres coses similars- que sempre l’he viscut com un orgull i que connecta amb la gent. A vegades el periodisme es mou entre el cinisme i la hipocresia de fer veure que ens escandalitzem amb coses que fomentem, com ara Trump. Vinga a denunciar que és una vergonya que hagi guanyat. Però si la tele només dóna ales a idiotes que criden...! A la televisió, com més brètol, més minuts tens. I ara ens posem les mans al cap dient que com pot ser que aquests siguin els valors... El periodisme està entre els poders i les persones, i crec que clarament ens hem equivocat perquè ens hem acostat més als poders que a les persones. Ara que porto setze mesos fora de la primera línia a vegades passo certa vergonya pel que fem els mitjans, en general. Ens estem oblidant de parlar de la realitat de les persones mentre convertim en protagonistes un circ de tertulians, polítics i declaracions.

Això es qualifica, amb sornegueria, com a benintencionat.

Els últims anys he llegit crítiques de coses que feia que deien que eren benintencionades: ho hem convertit en un defecte! Però per a mi la bona intenció és una virtut.

En aquest sentit, l’ARA és un petit tresor. Perquè els lectors responen quan fem coses una mica extraordinàries o estranyes segons el mercat. Com quan fem un dossier sobre les matemàtiques i és un dels diaris més llegits de l’any.

Un dels regals més grans de l’ARA és que és la primera feina a la vida en què si fas cas a l’audiència apuges el llistó. A la televisió, si vols tenir més audiència, a vegades l’has d’abaixar. A l’ARA vaig aprendre a ser més humil i dir que els lectors no són una massa: són persones intel·ligents i exigents.

Parlaves de Trump, però els populismes amenacen també Europa.

Les societats són cada vegada més iguals. A Catalunya tenim la sort que hi ha un projecte. Discutible i discutit, però un projecte en positiu i constructiu. El procés és molt difícil però sempre l’he definit com a irreversible i que dependrà de la persistència. Entrevistant els millors pensadors del món per al llibre de converses vaig arribar a la conclusió que s’ha acabat esperar una gran revolució i que ens ho arreglin. El més interessant que s’està fent són petites coses. Crec més en les ciutats, els pobles, les experiències cooperatives. Per a una família, una revolució és canviar la manera de menjar, els hàbits, les dietes. Són petites revolucions importants perquè van en contra de tota una societat de consum.

La revolució és responsabilitat individual.

Totalment, i per això reivindico les veritats íntimes. Crec que les úniques veritats d’aquest món que s’han definit com les de la postveritat són les íntimes: estar enamorat, estar malalt, ser voluntari d’un lloc.

A tots, en algun moment, la vida ens despulla i ens posa davant de les nostres veritats.

Els mitjans hem de decidir si volem ser un mirall del que passa o bé una ficció. La informació d’entreteniment ha sigut un risc molt gran, i alguns han convertit l’anàlisi en una mena de farsa i de teatret.

Abans parlaves del llibre que vas fer sobre els 11 pensadors que et posen davant de les veritats íntimes. Tria una idea.

Bauman em va dir que hem substituït la meritocràcia per la loteria. Hem creat una societat justa on tothom té oportunitats i oferim una societat on si tens molta sort i ets molt bo pots ser un Steve Jobs. Però has de ser molt bo i tenir molta sort. Hi ha gent molt bona que no té la xamba d’encertar el producte.

De vegades, els mitjans fan apologia de la ignorància.

S’ha creat un clima en què, si algú té molts estudis, malament. Aquesta apologia de dir que els llestos són el problema. També és culpa del fet que alguns llestos hagin dimitit, perquè no hi ha pensament crític o no n’hi ha prou. I els altres estan al servei de la banca i els poders financers i, per tant, contribueixen al sistema.

Fa uns anys estava de moda dir que això del periodisme estava mort. Però observo un retorn a la base: bones històries, periodisme llarg, mitjans multiplataforma però amb un paper ben editat... i recuperant la dignitat i la utilitat social.

Totalment. I els mitjans fundats per periodistes. I mitjans més petits i modestos. Hi ha una part d’esperança meva, i és que aquesta dictadura de l’algoritme i del que és viral, que s’assembla molt a la tele, acabi cansant. La sobredosi ho mata. Jo sóc fundador de l’ APM? i entenc que hi ha una quota de gent que cau i fa gràcia, però no pot ser la base.

Fugim de la voracitat de les notícies per intentar entendre.

Els tuits són fantàstics però són com els aforismes: m’agraden, però no són filosofia, són ocurrències. Per això, com deies, les històries llargues tenen recorregut. És una cosa que percebia des de l’ARA: hi ha molta gent que té moltes ganes d’aprendre. Perquè la crisi que hem viscut no és econòmica, sinó de valors.

Què has après personalment amb la frenada vital?

Hi ha la possibilitat de morir, i això ho fa més complicat tot. Aquests són els mesos en què més he après a la vida: em sento en una situació molt dura i, alhora, privilegiada. De cop ets més lúcid. De la majoria de pors que tenia quan dirigia l’ARA, ara no en tinc cap. En tinc de noves, esclar, que substitueixen les anteriors. Però sento que, com que els periodistes hem d’intentar ser portaveus, el que em passa ara m’acosta molt a una realitat quotidiana per a molts. Ara em defineixo com una persona que pateix. I el que més hi ha al món és justament gent que pateix: desnonats, refugiats, víctimes de guerres, malalts, persones amb depressions... M’interessa la gent que pateix i la gent que té cura de les persones. Si tinc futur periodístic, voldria especialitzar-me a parlar de les persones que tenen cura de les persones.

Estàs connectat a la vida sense els artificis que despisten...

Però, de fet, no sé què faria sense escriure un article cada dia. M’ajuda i em fa de teràpia. Hi ha articles que faig ara que fa un any no hauria fet mai, que pensava que eren coses molt petites i ara em semblen molt grans. El periodisme ens canvia també la mirada. A vegades, escriure sobre un detall costa més.

Menys pors, doncs, i menys vergonyes.

Quan vius més a flor de pell et despulles més. M’ha passat la vergonya del què diran. Arribar a la ment de la gent, més o menys, és a l’abast de tothom, però arribar al cor és més bèstia. I això jo no ho hauria fet si no estigués fumut. He necessitat estar malalt per descobrir les infermeres. Per a mi eren igual de transparents que per a tothom.

Tots els que escrivim tenim les nostres dèries.

Els articles són apunts en directe. És un pensament en brut, poc sedimentat, així que trobo molt generosos els lectors que tinguin la paciència d’aguantar això. Preparo un llibre per al febrer, amb una selecció d’entre 3.000 articles, que em fa molta il·lusió. Tinc ganes que sigui una mena de resum de les meves dèries, de les coses que m’interessen.

Què vols que aprenguin de tu els teus fills?

Estic intentant recuperar els valors del meu pare. És una persona molt humil, molt treballadora, benhumorada i positiva. Quan el meu pare passa per un lloc i se’n va, la gent està més contenta. I això és transformar la societat.