L'exemplaritat i l'escarni són dos conceptes contigus. I sovint s'invoca la primera, més pulcra, quan en realitat es persegueix el segon. Jordi Cuixart va sortir ahir al matí de la presó envoltat de càmeres i periodistes... i va tornar-hi al vespre, discretament. Però una bona combinació d'imatges i titulars ja els servia a El Mundo o La Razón –cada cop més agermanades; solia haver-hi una diferència de to, moral i factura– per suggerir que el president d'Òmnium havia sigut excarcerat de manera definitiva. "Els fiscals culpen el TS del fet que Torra pugui alliberar els presos" i "Frau de llei: 850 dies a la presó tot i estar condemnat a nou anys" eren els dos titulars, respectivament. Cap de les dues portades recordava l'obligació de tornar a presidi per pernoctar-hi cada dia. Ni tampoc que els caps de setmana els hauran de passar entre reixes. Però ja tenim la caverna exigint la seva lliura de carn d'un home honorable que no hauria d'haver trepitjat mai la presó.

Humiliacions a banda, és interessant veure les galeries subterrànies que lliguen certa premsa de Madrid i el poder. El Mundo s'erigeix en portaveu dels fiscals i mostra el descontentament del ministeri acusador. Hores després de cobrir els quioscos, la Fiscalia s'oposa, per primera vegada en la seva història, a l'aplicació de l'article 100.2 del reglament penitenciari, que és el que ha permès a Cuixart anar a la seva empresa, després de més de dos anys represaliat. Per recollir el fruit, primer has de sacsejar l'arbre mediàtic. I la premsa que trafica amb les emocions no dubtava a jugar a cabrejar la seva parròquia manipulant un règim penitenciari –és a dir, d'un reclús– per fer veure que ja gaudia de la llibertat arrabassada. Que rima amb barrabassada.