PAREU MÀQUINES

Contra la islamofòbia, però també contra la censura

Cal parlar sense tabús, i això vol dir criticar els aspectes més dubtosos d'una cultura

Els explicava ahir que l'Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) concloïa que –a partir d'una mostra de diversos diaris espanyols– sis de cada deu articles de premsa sobre l'islam són islamòfobs. No tinc cap dubte que el diagnòstic és encertat: hi ha una xenofòbia en moltes capçaleres que s'expressa desacomplexadament quan el seu objecte és la població musulmana. En aquesta columna en dec haver parlat una dotzena de vegades, com a mínim. Ara bé, em sembla inferir que, per a l'IEMed, qualsevol notícia crítica amb aquesta creença passa a ser considerada islamòfoba. I aquí és on discrepo. La crítica forma una part rellevant de l'aportació d'un diari al seu lector. D'acord que moltes capçaleres només s'enrecorden de censurar l'islam, mentre silencien o minimitzen els aspectes més qüestionables de la religió catòlica. I alguns diaris han atiat la identificació musulmà=terrorista per tal d'afavorir que s'imposin mesures dures de control i policials. Però, i per posar un exemple, abordar l'assumpte de la repressió a la dona en nom de l'islam –encara que sigui interpretant tramposament els seus preceptes– no implica 'per se' odi a aquesta religió.

Jo visc al Raval, un barri amb una elevada concentració de musulmans. Sovint, quan algú de fora em pregunta “què tal amb els immigrants” li explico que, per a mi, són simplement veïns o companys de classe del meu fill (la majoria ja nascuts aquí). Amb tots els problemes d'integració, que hi són, però també amb mil exemples de cooperació. Doncs amb els mitjans, el mateix. Aquest seria, per a mi, el gran indicador d'islamofòbia: reduir-los a un tòpic, a un col·lectiu. Cal parlar-ne sense tabús, si no volem deixar espai per als discursos d'ultradreta. Això vol dir criticar els aspectes més dubtosos d'una cultura. La nostra, la d'ells, la compartida. Si es fa des de l'honestedat, és per a mi una demostració de respecte.