El DVD d’‘Els joves’, amb l’ARA

El diari ofereix la sèrie completa en català i en anglès i continguts extres

En l’univers convencional, si el cable del televisor és massa curt, acostes el televisor a la paret, per poder-lo endollar. En l’univers d’ Els joves, agafes una excavadora i, des del jardí, acostes el tros de paret on hi ha la presa de corrent al mig del menjador, on hi ha l’aparell. Surrealista, descarada, contestatària i irreverent. Són només quatre dels adjectius que vénen al cap quan s’esmenta aquesta sèrie de culte dels anys vuitanta, que es manté fresca trenta anys després i que s’ha tornat a posar d’actualitat arran de la mort aquesta setmana d’un dels seus creadors, l’actor i guionista Rik Mayall.

L’ARA ofereix als seus lectors -des del dissabte 21 fins al dimarts 24 de juny- la possibilitat d’aconseguir un DVD amb tota la sèrie completa al preu especial de 9,95 euros. És, a més, l’edició en català d’aquesta esbojarrada comèdia. A banda de poder-se veure en versió original subtitulada en català, també hi ha el doblatge original que va oferir TV3.

La caixa la formen els dotze episodis que es van emetre a la BBC, repartits en dues temporades. A més, inclou una bateria d’extres que la converteixen en l’edició definitiva d’aquesta sèrie de culte. Hi ha, per exemple, el primer capítol de la sèrie Bottom, que va suposar la retrobada de Rik Mayall i Ade Edmondson (Rick i Vyvyan). Un altre suplement analitza la influència d’ Els joves en la cultura dels anys 80. I una altra de les peces és un making-of sobre com es va crear la sèrie.

Humor corrosiu

Els joves va ser una de les comèdies que va ajudar a definir l’humor alternatiu i contracultural durant la dècada dels vuitanta. Emesa originàriament a la BBC 2, explicava l’esbojarrada convivència en un pis d’estudiants de quatre personatges: el Rik (un aspirant a anarquista ple de contradiccions i hipocresia), el Vyvyan (un punkie psicòpata autodestructiu), el Neil (un hippy pacifista de cervell no precisament ràpid) i el Mike (el més normal, que s’ho mira tot des de certa distància).

El que va convertir en única la sèrie era l’estil, més propi dels dibuixos animats estripats -al més pur estil slapstick - que no pas de les sitcoms convencionals. La sèrie era trencadora, sovint de manera literal: la destrucció jugava un paper important en aquella casa, que va acabar plena de forats. Però no només es tractava d’una cerimònia pirotècnica pel pur plaer de rebentar les convencions: els guions despullaven el thatcherisme de l’època i, alhora, ironitzaven sobre la contracultura de saló que alguns joves abraçaven. I normalitzava l’aparició de les classes baixes angleses a la comèdia televisiva.

Un altre element clau van ser les actuacions musicals. A cada episodi apareixia una banda interpretant una cançó. Madness, The Damned, Motörhead i Dexys Midnight Runners van ser alguns dels convidats.

La sèrie va ser molt popular a TV3, que la va reemetre diverses vegades. I va influir en tota una generació de còmics i guionistes.

Més continguts de