ENTREVISTA
Mèdia 31/05/2020

Dani de la Torre: "Ens estalviaríem molt de cunyadisme amb una ficció espanyola més compromesa"

El director de 'La Unidad' explica les claus de la seva sèrie a Movistar+

àlex Gutiérrez
4 min
Dani de la Torre

BarcelonaLa Unidad ha estat una de les sèries més sòlides de Movistar+ aquesta temporada i ja prepara la segona temporada. En aquesta entrevista, el seu director, Dani de la Torre, desvela com va plantejar el projecte per aconseguir la màxima fidelitat a l’hora de retratar la lluita contra el jihadisme.

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

La sèrie és espectacular en l’acció i la tensió, però al mateix temps mesurada en el to. Per què?

Hi ha un punt de contenció buscada. I també les ganes d’arrapar-nos a la realitat. Al llarg de dos anys vam poder conèixer-los de prop i accedir a la seva vida privada, així que després d’això no podíem posar-nos a fantasiejar alegrement. En anteriors treballs he pecat de tendir a la virtuositat: m’enamoro d’un pla seqüència que té més d’espectacle que de veritat narrativa. Però la gràcia és que, aquí, la realitat és sovint espectacular: filmes un operatiu tal com és i et calen 200 policies i helicòpters. Per no dir, esclar, que els terroristes fan també coses fora del que és comú. I ho vols explicar, però amb respecte i sense fer-ne exhibicionisme. Sense recrear-s’hi.

Com vau triar el tema de la sèrie?

El guionista Alberto Marini va trobar-se amb Domingo Corral, el director de ficció original de Movistar+. Va ser ell qui ens va parlar d’aquesta comissaria, que tenia el rècord de detencions de jihadistes. I els vam volem conèixer. Teníem escrit ja un esquelet per a la sèrie, però quan vam parlar amb ells, vam haver-lo de llençar a les escombraries. Parlar amb ells ens va alliberar de cotilles i clixés, que són imposats des de fora. Ells són gent normal, apassionats de la seva feina, plenament respectuosos des del punt de vista cultural, perquè treballen amb molts col·laboradors musulmans. Per arribar on són, abans han de treballar molt i estudiar tot aquest món.

Després de tanta convivència, ¿no vau tenir por d’acabar amb síndrome d’Estocolm i filmar només les parts més amables de la seva feina?

Saps què passa? Que va ser una convivència molt mesurada. I teníem clar què havíem vingut a fer. No pas un espot, ni un vídeo publicitari: una sèrie, explicada des de la llibertat total. I, com més coses ens ensenyessin, més lliures serien. La Policia no ha influït en la sèrie. Hem estat presents en operacions de jihadisme, en brífings a l’equip... Evidentment, hi deu haver coses que no ens han volgut mostrar. Ja ens imaginem que deuen tenir secrets, però vam quedar flipats per com es van obrir a nosaltres. Ingerència zero, de debò.

¿Els vau passar el guió abans de filmar?

Vam enviar-lo només perquè ens diguessin si, des del punt de vista operatiu, hi havia coses que grinyolaven. Però allà ja es recollien, per exemple, les lluites internes. I hi són perquè això ens ho han explicat. I no van protestar, de veure-les allà. Al contrari: "Si us ho hem explicat és perquè volem que ho expliqueu", ens van dir. I, la veritat, mola molt que s’obri un sector que habitualment està tancat a la societat. Jo, com a creador, envejo molt quan veig un Spotlight, un The Post... Es nota que està fet des de dins. Expliquen coses heavies i no passa res. Aquí ens estalviaríem molts disgustos si coneguéssim més coses des de dins. Ens estalviaríem molt de cunyadisme amb una ficció espanyola més compromesa a explicar la feina de periodistes, jutges o metges. Seríem més lliures.

Tànger, l’Empordà, Melilla, Nigèria, Madrid, Tolosa... Rodar a tants llocs i muntar-ho després deu haver estat un malson...

El més bèstia va ser filmar a Makoko, el barri flotant de Lagos, a Nigèria. Si quan hi vas de turista ja pateixes mil restriccions, imagina’t un rodatge. És un mar de faveles flotants, amb milions de persones. Vam poder-hi anar amb un equip reduït i va ser un repte molt xulo. Pots rodar menys temps i no pots mostrar-ho tot, però vas allà i reprodueixes tota la resta. També va ser un repte recrear Síria a Espanya, per exemple. Teníem algun pla general de Raqqa, però la resta era una fàbrica de Vigo i uns quants efectes digitals.

El fil conductor és un personatge femení. Com vau decidir-ho?

No sabíem encara qui faria de personatge central. I, a la primera reunió amb ells, vam trobar aquesta dona, a qui anomenem Lucía, que era la primera a arribar a aquell nivell, dins la comissaria general d’informació. I vam veure la llum. Perquè està molt bé poder normalitzar. Vam parlar amb ella i es queixava: "És que les policies dones que veig a les sèries sempre són uns homenots, com si necessitessin això per imposar-se. Jo vaig accedir per oposició, seguint una jerarquia, i a mi ningú em qüestiona, aquí, pel fet de ser dona", ens deia. "Aquí som molt més d’Ocean’s Eleven que de Harry el Brut". Perquè resulta que són bastant cinèfils. I vam pensar que seria una dona, la protagonista, però sense marcar-ho massa, perquè si ho fèiem no estaríem normalitzant-ho, sinó estigmatitzant-ho.

També heu procurat no estigmatitzar la religió musulmana.

El col·lectiu que més pateix el jihadisme són els musulmans. És en països musulmans on més ataquen. Només cal veure Boko Haram, a l’Àfrica, o les atrocitats que perpetren al Pròxim Orient. Una de les coses que ens va al·lucinar, preparant la sèrie, va ser veure 40 noies amb vel sortint de la sala d’online. I després hi ha els infiltrats, que treballen colze a colze amb els agents, per atrapar els dolents. Aquí respectem la religió. A qui no volem són als que fan mal. Als que tergiversen uns ideals per fer mal.

Tenint tant de contacte amb els policies, com ho vau fer perquè els terroristes no us quedessin plans?

Acostar-t’hi és complicat, per no dir impossible: o són a la presó o, esclar, ocults. Però sí que vam parlar amb comunitats musulmanes que estaven a prop d’aquesta gent i ens han explicat les seves inquietuds. També hem accedit a gravacions, i hem pogut veure com s’expressen i quines són les seves pors quan són detinguts. Volíem escapar de la caricatura. Tenen les seves metes i prenen decisions equivocades, però ho fan perquè creuen que això donarà sentit a les seves vides. Per això mostrem Síria o Nigèria: per veure els orígens dels conflictes. No pas per justificar-ho, però per fer entendre que aquesta gent ve d’on ve. I que una guerra a Síria pot tenir efectes devastadors a Espanya.

stats