L'humor negre és un recurs que, entre altres avantatges, permet prendre una mica de distància respecte a les desgràcies i ajuda a relativitzar l'estupor davant els aspectes més absurds de la vida, incloent-hi aquella petita molèstia -pel que sembla inevitable- anomenada mort. L'únic problema és que l'etiqueta social aconsella guardar-se els acudits més funestos per al cercle estrictament íntim.
Resulta interessant com a Twitter hi ha una escassa prevalença de l'humor negre: alguns imprudents, com Nacho Vigalondo, n'han sortit escarmentats. I, quan hi és, apareix subtilment justificat. Després d'Egipte, Bisbal la va tornar a pifiar amb el Japó, i al cap de pocs nanosegons ja tenia un #facts associat en què, sota la brama de ridiculitzar el triomfet , qui més qui menys deixava anar algun acudit negre sobre el tsunami i els seus efectes. Ja va bé. Fer humor no va en detriment de preocupar-se per un tema, sinó que sovint és símptoma del contrari.
Qui havia de dir, doncs, que a Bisbal li acabaríem devent un sincer agraïment per l'estona necessària d'alleugeriment.
