11/04/2011

Des d'una altra planta de l'hospital

2 min

No em semblaria raonable endinsar-me en digressions crítiques sobre la recepta del pastís de poma. O les novel·les de Harry Potter. O, i aquí és on anava, Polseres vermelles d'Albert Espinosa. De què serviria que els digués que el seu món adolescent em cau lluny, que em sembla estovassat i senzill, que em carreguen els bons sentiments i les solucions ingènues, les que proposen abraçar-se a desconeguts, distingir l'aura positiva i trobar el teu destí marcat a l'horitzó -sempre que no sigui l'estela d'un avió que ha escrit Colgate-? De res, perquè Polseres vermelles no l'han fet per a mi -un vell brut i malhumorat-, sinó per a una munió de nens i adolescents entusiastes. A Polseres vermelles hi han trobat un món juvenil -la colla, la sinceritat, l'amistat, la descoberta de l'amor i, a partir d'ara, suposo, les retallades sanitàries- que els sedueix perquè és el seu. Davant dels fenòmens -la telecinesi, la ubiqüitat, Rocío Jurado- t'has de treure el barret. Només seria una pèrdua de temps i ben pretensiós per part meva discrepar d'alguns aspectes de Como una ola (uhm, no m'acaba de fer el pes això de "rumor de caracola" ).

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

Al contrari d'Albert Espinosa, jo no conec cada any dotze perles, és s dir, dotze persones excepcionals que et canvien la vida (per a bé, s'entén, no pas el policia que et deté per tràfic de drogues, en aquest cas la perla ets tu quan el policia et diu: "Passaràs uns anys a l'ombra, perla"). Em conformo a conèixer algú que m'ajudi a desgravar algun concepte nou per pagar menys a Hisenda. I això m'exclou de la sèrie. Polseres vermelles s'ha convertit en un fenomen juvenil tan gran que tant és el que en diguem els adults. La nostra òptica, a banda de la vista cansada -o potser per això-, no és prou vàlida. Als dotze anys, algú m'hagués criticat els àlbums de Les aventures de Gil Pupil·la i hauria trucat a la Guàrdia Urbana perquè se l'enduguessin.

stats