ENTREVISTA

Eduardo Noriega: "Ja no hi ha diferència entre equips de cinema i de televisió"

L'actor és el coprotagonista de la sèrie Inés del alma mía, d'Amazon

Amazon ha estrenat Inés del alma mía, una ambiciosa sèrie basada en la vida d'Inés Suárez i Pedro de Valdivia, dos conqueridors que van desafiar les convencions de l'època. En aquesta entrevista, Eduardo Noriega reflexiona sobre el pes d'encarnar un personatge la memòria del qual ha sobreviscut cinc segles.

Què li va cridar l’atenció del personatge?

Em va sorprendre molt i admeto haver sentit incredulitat, quan vaig veure que el projecte consistia en reproduir el viatge de Pedro de Valdivia i Inés Suárez des d’Extremadura fins a Cusco i, d’allà, fins al sud de Xile. Era una aventura molt atractiva, esclar. Un d’aquells projectes que es repeteixen pocs cops en una carrera.

Afrontar un personatge històric real és sempre més complicat, si no se’n vol trair l’essència. ¿Ha treballat amb més materials, a banda del llibre d’Isabel Allende en què es basa la sèrie?

Jo sempre procuro documentar-me tant com puc, i encara amb més raó si es tracta d’un projecte històric que s’escriu a partir de fets contrastats. La sèrie afegeix una part de ficció, esclar, per explicar els personatges, però els esdeveniments són tots reals. Així que el repte és investigar tot el que puguis. A banda del llibre i dels guions del Paco Mateo, vaig llegir tota la documentació que tenia al meu abast. Tenim la sort de guardar correspondència seva, que escrivia al rei, així que això és una font primària sobre la qual treballar. He de dir, a més, que a Mateo li trucava gairebé cada dia, llarguíssimes videoconferències, per anar-lo afinant. Pobre, crec que el vaig marejar una mica...

¿Retratar aquestes figures no implica acabar-les convertint en un cert clixé?

És una mica inevitable caure en el clixé, és cert. A més, en aquest cas, hi ha molts aspectes en què ni els historiadors es posen d’acord. Hi ha una sèrie de nocions sobre Valdivia que s’han anat repetint al llarg dels segles, però no queda tan clar com era ell, personalment. Amb tot, confio en haver captat la seva essència.

La sèrie es basa en un llibre escrit per una autora i que té com a protagonista una dona, cosa poc habitual quan es retrata aquesta època. Què canvia a la història, pel fet d’assumir un punt de vista femení?

Desgraciadament, moltes dones importants de la història han quedat diluïdes i a l’ombra per figures d’homes que hi havia al seu costat. La història és una disciplina tradicionalment explicada per homes, així que les dones han quedat relegades en segon lloc, i encara més en l’àmbit de la conquesta. En el Nou Món, tot eren homes i soldats: la dona espanyola no existia. O només ho feia com a cortesana o acompanyant. Però en el cas de la conquesta de Xile el paper d’Inés Suárez va ser capital. I és una rebel: desafia convencions religioses, familiars... Fa coses sorprenents, com ara abandonar la terra natal per embarcar-se a Amèrica. Però, sobretot, Inés el que fa és fugir d’una societat encotillada. Intenta fundar un nou món sense les lleis del vell món.

La utopia no serà fàcil.

Aquest somni idíl·lic no es complirà, però sí que l’unirà al seu home. Perquè un cop arriben a Santiago de Nuevo Extremo, l’actual Santiago de Xile, les coses no van tan rodades: els maputxes resulten ser invencibles. Els cremen les cases, els roben els cultius... Troben pobresa i ruïna. Hi ha un moment clau: Pedro ha de tornar al Perú per ser jutjat per adult i ella es queda a Xile, comandant la ciutat. Perquè és també una guerrera, plena de valor.

Inés del alma mía és una sèrie passional. De conquesta de terres, però també de conquesta amorosa. ¿Assumir la parla de fa cinc-cents anys és un impediment per crear química entre els personatges?

És veritat que, quan has d'anar dient " vuestra merced" i tractar la teva estimada de vos, es fa estrany. La nostra aproximació, en els assajos, va ser no intentar transformar el diàleg, sinó fer-lo proper a nosaltres. Veure si podíem descobrir-hi intencions contemporànies. Al cap i a la fi, la gelosia, l'amor o l'odi són sentiments universals i no tenen res a veure amb l'època.

No guarda gaire bon record del seu debut televisiu, a Homicidios, que va ser maltractada per Telecinco. I ha trigat a tornar a la televisió, però ara té aquest projecte en marxa, Hache a Netflix i també No te puedes esconder...

¿Com ha canviat el conte, oi, en nou anys? No és només que la televisió hagi evolucionat: el model de negoci també ho ha fet. Ara estrenarem de cop a 240 països, la qual cosa abans era impensable. I, després, és que la ficció televisiva ha millorat moltíssim. Ja no hi ha la clàssica diferència entre equips de cinema i de televisió. Els millors del cinema estan fent televisió, i viceversa. Encara hi ha diferències tècniques, i jo com a espectador soc més cinèfil, però no puc negar que hi ha sèries meravelloses.

Des de Tesis, molts dels teus personatges tenen un cantó fosc pel qual un altre personatge acaba sentint la fascinació del vertigen i l’atracció sexual.

És cert que si fas un personatge important al començament de la teva carrera, marcarà el tipus de personatges que t’ofereixen després. I, si no, que l'hi diguin a Anthony Perkins. Però justament el repte de l’actor és la versatilitat. M’agradaria pensar que no és només una qüestió d’atractiu sexual, que els meus personatges tenen un costat fosc, un turment interior que volem anar descobrint a poc a poc. I, sí, això s’ha repetit en alguns papers, però jo sempre intento atorgar-los particularitats i trets diferencials.