Escarxofats a la xarxa

Quan als deu anys vaig visitar per primera i última vegada la Ginebrosa -el poble on havia nascut una àvia que mai vaig conèixer-, em van explicar que allà s'hi parlava el xapurreat. A mi em va semblar un català estrany, diferent del meu, però els entenia. Trenta anys després, resulta que el govern de l'Aragó troba que se n'ha de dir LAPAO. Els hi hem d'agrair: donen molt més joc aquestes sigles que no pas dir català o xapurreat. Com hem gaudit tots plegats durant un parell de dies i com tornarem a gaudir avui, dia en què s'aprovarà aital nomenclatura. Com si fóssim en un carnestoltes desenfrenat, tothom s'ha deixat anar. Fúria, humor, enginy, grolleria, sarcasme: ha sortit tot i això és molt saludable. Podem estar contents, però n'han d'estar molt més els genis del PP aragonès: contents que existeixi Twitter per evitar-se el llançament d'ous. Si la gent es desfoga a la xarxa hi ha menys perill que ho faci en la vida real. I aquí arribem a la mare dels ous (ja em sap greu repetir-me). Aquests dies hi ha hagut una de les grans revoltes de cada setmana a Twitter: entre el LAPAO i la decisió del TC sobre la declaració se sobirania, la xarxa crema, la xarxa bull, la xarxa sacsejada... Bla, bla, bla... Com és que, si tot crema tant, no hi ha res que canviï de debò? Potser perquè tot queda atrapat en la gran bombolla de la xarxa, confortable barricada virtual on, desenganyem-nos, la lluita és per ser el més enginyós del hashtag . No es tracta de traslladar les barricades d'internet al carrer. Violència no, mai. Però hi ha altres vies -urnes, protestes, molta persistència- i només els més desesperats -mireu la PAH- es belluguen de veritat. Utilitzen la xarxa per mobilitzar, no per escarxofar-s'hi. Potser és qüestió, doncs, de deixar passar el temps, les xifres d'atur, les resolucions judicials i les lleis recentralitzadores per estar prou desesperats.