Toni Soler: "Em fa una mica d'enveja, Jair, que a tu se't tolerin coses que a mi no"

Els dos presentadors de l''Està passant' reflexionen sobre les 500 edicions del programa

Toni Soler: "Em fa una mica d'enveja, Jair, que a tu se't tolerin coses que a mi no"

El programa Està passant va complir aquesta setmana 500 edicions, convertit en un èxit d'audiència en una franja que els últims anys se li havia resistit a TV3. L'ARA reuneix Toni Soler i Jair Domínguez perquè s'entrevistin mútuament i parlin tant del programa com de les motivacions personals, el sentit de l'humor o les diferències entre guionistes i presentadors.

(Toni Soler) Quan vam fer les primeres proves de plató vaig sentir que portàvem tres mesos fent el programa: una sensació d’acoblament immediat. ¿Vas tenir la mateixa sensació tu?

(Jair Domínguez) Sí, sí que em va passar. Quan em vas proposar participar en el programa em va semblar molt fort, perquè jo, tot i que havia col·laborat al Crackòvia o alguna xorradeta al Polònia, mai havia fet tele seriosament. Però sí, hi va haver una sensació de comunió.

(Soler) Jo també he anat descobrint, a còpia de fer tele, ràdio o periodisme, que la comunió professional no ha d’anar lligada a la personal. Vull dir que, per exemple, amb el Queco Novell som bons amics però tampoc hi ha una gran intimitat i, en canvi, quan ens posàvem amb el micròfon al davant hi havia una autèntica simbiosi, d’estar pensant l’un el que pensava l’altre. I amb tu i l’Òscar, que encara us coneixia menys, vam tenir molta sort. L' Està passant va ser un part molt fàcil.

(Domínguez) Jo també vaig tenir aquesta sensació. Jo no ho fet mai, però fer un programa amb amics teus de tota la vida té pinta de no sortir bé. Suposo que no hi ha un respecte professional que jo us tinc a tu i a l’Òscar, i això fa que les coses vagin d’una altra manera.

(Soler) Tu has passat per totes les fases: guionista, col·laborador, gairebé copresentador. ¿És més divertit ser guionista, deixant anar la teva artilleria i que ho defensi un altre?

(Domínguez) Jo vaig disfrutar molt fent de guionista, però potser és més divertit estar llegint el que t’escriuen els guionistes. Són dues coses molt diferents.

(Soler) Però tu ets molt respectuós amb els guionistes. Ho dic perquè als exguionistes els queda la deformació professional. Jo ho toco tot, ho potinejo tot, i aleshores em tenen mania tots els guionistes perquè saben que jo després aniré a redactar les coses d’una manera amb la qual em senti reflectit. Tu, en canvi, ets superrespectuós i defenses el que et posin, a mort.

(Domínguez) Sí, bastant. Entenc les dues versions, perquè crec que, al final, la feina de guionista consisteix en tenir molta empatia amb el tio per al qual escrius, aprendre com parla ell i que se senti al més còmode possible.

(Soler) Intentar deduir què li farà gràcia...

(Domínguez) ...o què farà més gràcia en boca seva. Un guionista amb ego és una cosa molt estranya. Puc entendre un escriptor amb ego, tots el tenim, però un guionista l’ha d’apartar completament i pensar: "Aquest acudit que se m’ha acudit fa molta gràcia però si ho ha de dir aquesta persona, farà més gràcia si ho diu com ho diria ella". Jo això ho intentava fer molt al Crackòvia i al Polònia.

(Soler) Jo a tu t’havia censurat molt.

(Domínguez) Molt! I ens havíem barallat molt! "Per què m’estàs censurant això si la setmana passada vaig dir una cosa molt pitjor i no la vas tocar?!"

(Soler) Perquè tu com a guionista eres molt inconscient, més que ara.

(Domínguez) Sí, però dintre de la meva inconsciència jo tenia els meus valors i llavors, a vegades, em canviaves alguna cosa i no ho entenia. I t’ho preguntava i tu em deies: "Allò de la setmana passada era una bestiesa però em veia amb cor de defensar-ho, i això d’aquesta setmana, no". El paper de presentador està molt infravalorat: a mi em costa molt estar seriós, ser el pallasso llest, repartir joc. Crec que hi ha molt poques persones que ho sàpiguen fer i ho facin bé.

(Soler) Jo crec que soc més bon presentador que col·laborador. Com a col·laborador sempre has de marcar un gol en cada intervenció, però ser presentador té la putada que, si hi ha un silenci, l’has de resoldre tu.

(Domínguez) Sí, jo soc molt feliç sent col·laborador. Arribo i faig les meves merdes. I el Toni ja conduirà, penso, però és molt complicat.

(Soler) El que em fa una mica d’enveja del que fas tu és que se’t toleren coses que, a d'altres, o a mi mateix, no se’m tolerarien. Tu tens un punt trencador que va incorporat al teu personatge televisiu i dona resultat. Hi ha un cert tipus de coses que a una personalitat com la teva li escauen i a una com la meva no tant. Coses que tu dius queden simpàtiques, però dites per mi quedarien agres.

(Domínguez) També la gent interpreta el que vol, veu una persona i automàticament la vol etiquetar perquè tenim aquesta mania. "El Toni té mala llet i si diu una cosa seriosa és perquè és veritat". En canvi, si ho dic jo, no. Cadascú adopta un rol i fins a les últimes conseqüències. Jo tampoc vull adoptar un rol que tot me la sua, però simplement sempre he pensat que es pot riure de tot.

(Soler) Tens certa debilitat per l’humor negre...

(Domínguez) Sí, molta.

(Soler) No vull fer de psicòleg, però jo també tinc aquesta debilitat i, a vegades, em pregunto si és una defensa, si la mort ens fa riure o ens fa por o què coi passa aquí...!

(Domínguez) Com bé has dit no som psicòlegs ni psiquiatres i no sé si en traurem l’entrellat. Crec que té a veure amb el fet que et prens la vida i la mort de manera poc seriosa, ¿pot ser això? Que no ens traumatitzem amb grans desgràcies. Penso que, en aquest sentit, tu, jo i l’Òscar érem molt semblants: la catàstrofe, la desgràcia i la mort formen part del nostre dia a dia, i com més la magnifiquis, pitjor.

(Soler) És curiós perquè hi ha molts teòrics de l’humor que diuen el contrari, que els humoristes som depressius potencials i que el que fem amb la comèdia és amagar l’amargor i l’escepticisme que sentim. ¿A tu et segueix agradant l’humor com fa deu anys? Jo et confesso que a mi no, cada cop em costa més.

(Domínguez) A mi també em passa i és molt difícil. Intento mirar tot el contrari, com més dramàtica és la sèrie millor. Necessito drama a la meva vida! Em costa moltíssim veure una pel·li divertida. Voldria, però ¿on són? També passa que nosaltres ja ens coneixem tots els mecanismes, sabem cap on van. Miro un monòleg i penso: "No pot ser, això és el que he vist un milió de vegades". Nosaltres som en un punt que perquè et torni boig un humorista ha de tocar uns punts tan concrets que potser ningú més ho entén. ¿Existeix aquesta gent?

(Soler) ¿Hi ha algú amb qui et tronxis últimament?

(Domínguez) L’última vegada va ser amb un paio que es diu Miguel Noguera, que era un humor molt surrealista. I el surrealisme és el que té, que mai saps d’on baixa. I em va tocar uns punts que em partia de riure.

(Soler) Vaig néixer a la mateixa ciutat on vius tu. Però som dos tipus diferents de figuerencs. Tu ets un figuerenc no d’origen però sí de vivència, i jo soc un figuerenc d’origen però no de vivència. Em sembla que ets més figuerenc tu que jo.

(Domínguez) Jo sempre m’he trobat amb aquesta esquizofrènia geogràfica perquè a mi els de ciutat em diuen que soc de poble, i els de poble em diuen que soc de ciutat perquè vaig néixer a Barcelona. Tu, en canvi, vas fer un trajecte a la inversa i no sé si a tu també et passa que no t’ubiques en un sol lloc i com t’afecta això.

(Soler) No m’afecta de cap manera perquè ets producte de la suma de totes les teves etapes vitals. Jo m’he criat bastant a Badalona, però porto vint-i-escaig anys vivint a Barcelona. Tinc una constant a la meva vida que és que sempre he estiuejat a la Garrotxa, des dels dos anys fins ara. Per tant, si vas a mirar-ho, també es podria dir que soc molt garrotxí perquè sempre hi he tornat, mentre que a Figueres hi vaig per nostàlgia però no per fer-hi vida.

(Domínguez) A vegades t’he preguntat perquè no te n’anaves a viure a la Garrotxa, però a tu t’agrada molt Barcelona, no vols marxar de Barcelona.

(Soler) Quan estigui prou iaio per no voler moure’m de casa, llavors és possible. Mentre tingui ganes de fer coses, a Barcelona hi ha més excuses per sortir de casa que a les ciutats més petites. A més, els meus fills són molt barcelonins. Però no descarto el tema de la Garrotxa, perquè realment està molt a prop. Ara, el que fas tu, una hora i mitja de cotxe cada dia anar i tornar, se’m faria una muntanya, sincerament.

(Domínguez) Pots escoltar música. Tots els discos que no has escoltat en els últims anys, els pots sentir al cotxe.

(Soler) Esclar, que tu ets una ànima musical també. Tens aquesta cosa renaixentista.

(Domínguez) Sí, m’agrada molt. Escolta, què vols dir amb tenir ganes de fer coses? Jo soc un home renaixentista, però tu sempre tens ganes de fer coses, no vols quedar-te tancat.

(Soler) Sí, però jo totes les coses que faig tenen a veure amb escriure. No tinc cap hobbie: no toco cap instrument, no m’agrada fer fotos, no m’agrada pescar, no m’agraden els animals, no m’agrada observar ocells, no col·lecciono res. L’únic que m’agrada és mirar la tele, llegir i escriure. I la meva feina ha estat com a articulista, periodista, guionista o estar davant de les càmeres, cosa que tard o d’hora s’acabarà, més d’hora que tard, perquè que ja tenim una edat. En canvi, escriure crec que és una cosa que puc seguir fent durant molts anys i així és com em veig.

(Domínguez) Laboralment hem tingut la sort de poder-nos guanyar la vida escrivint, que és una cosa molt complicada i que la gent no s’acaba de creure. Els nens han de saber llegir i escriure, és l’única cosa que els haurien de dir a l’escola.

(Soler) Doncs anem pel camí perquè ni un cosa ni l’altra. Conec nanos amb molt bones notes i intel·ligents però que no s’expressen amb la fluïdesa que la seva intel·ligència faria suposar. Com que no llegeixen, el tema gramatical i de lèxic no flueix.

(Domínguez) Has escrit i publicat llibres i a mi la salut de la literatura catalana és una cosa que em preocupa molt. Cap on anem? M’agradaria saber si hi ha planter, si el català escrit tirarà en davant i si algun dia hi haurà un premi Nobel català.

(Soler) Són qüestions molt diferents, i la del Nobel, per exemple, no és literària, és política. I, per tant, mentre la situació política sigui la que és no veurem un premi Nobel català, tot i que jo crec que ja hi ha gent que se’l mereix.

(Domínguez) Amb el català ha passat que volem ser superlocalistes, defensar i escriure en dialectes, perquè era el més pur que teníem. I jo crec que el català que parlaran els nostres fills i nets està ple de frases en anglès, castellà i és un mix de mil coses. És el català que parlen els youtubers i la gent que fa podcasts. Per a mi és molt important que aquest català existeixi. Ara que he tret el tema del podcasts, ¿n’escoltes algun?

(Soler) No, tio...

(Domínguez) Però hi creus?

(Soler) És que no n’he sentit cap i no sé de què m’estàs parlant. Sentir un programa de ràdio l’endemà que s’hagi emès em sembla una aberració, no m’entra.

(Domínguez) D’acord, però ¿un podcast que sigui fet expressament, que no depengui d’una gran cadena i el facin uns tios en un soterrani? No els patrocina ningú, són lliures completament.

(Soler) Però com cobren?

(Domínguez) Ah...! No sé sap, potser ho fan per l’amor a l’art, i després busquen patrons. Treballen d’altres coses... Com a model que algun dia es podrà no formar part d’una gran corporació, ¿tu en això hi confies?

(Soler) Ho trobo una gran idea, trobo que és saludable, democràtic. Internet i el món digital ens ha portat això: no dependre de tres o quatre grans empreses de comunicació. A la vegada ha fet que qualsevol pugui ser emissor d’informació. Només cal entrar cinc minuts a Twitter per veure el que significa... Però, malgrat tot, crec que és un preu que s’ha de pagar.

(Domínguez) ¿Creus que si l’ Està passant l'haguéssim fet fa deu anys hauríem tingut la mateixa rebuda?

(Soler) No ho sé. Sí que et puc dir que quan el Polònia va sortir no hi havia necessitat d’un Polònia.

(Domínguez) És veritat, perquè no passava res...

(Soler) Tot just començava a passar, perquè ja hi havia hagut el primer tripartit, però la gent no anava parlant de política pel carrer. Polònia va contribuir a repolititzar el país. Però l’ Està passant... no t’ho sé dir. Crec que és una troballa, és el programa que he fet amb més placidesa de tota la meva vida. Sempre he fet tele patint, sempre. En el cas del Polònia perquè era molt exigent d’horaris i feina, i quan presentava jo, tipus Malalts de tele, pels nervis. Nervis tipus un minut abans de començar portar el micròfon ja connectat i haver d’anar al lavabo. Patia i patia com un desgraciat. Ara, en canvi, és una festa. M’ho passo bomba. Estic content.