Tots tenim a la nostra colla d'amics un que sap explicar acudits. També és cert que n'hi ha un que, quan s'hi posa, no fa ni punyetera gràcia. L'èxit d'un acudit, com de moltes altres coses, és la suma i l'equilibri entre forma i contingut. En això l'Eugenio era el millor.
Amagat rere unes ulleres fosques, una barba deixada, una camisa negra, un posat desganat, una parsimònia inquietant, una actitud seriosa i acompanyat només d'un cubalibre, se'ns posava a tots a la butxaca i feia bons, fins i tot, els acudits més dolents.
Vaig tenir l'oportunitat de coneixe'l en la que va ser, malauradament, la seva darrera actuació en públic. Va ser a Breda a principis del 2001 en un acte solidari contra el càncer: Eugenio i Teatre de Guerrilla vam compartir l'escenari del Cercle Bredenc. Poc després va morir, però ens ha deixat una empremta tremenda: avui podem veure en Buenafuente fent d'Eugenio, a Barcelona podem gaudir de l'espectacle Reugenio i a moltes sobretaules s'expliquen amb més o menys gràcia els acudits del mestre.
Jo, sense anar més lluny, no fa gaire vaig comprar en una benzinera un CD d'ell, El último de Eugenio. El vaig escoltar, gaudir i riure com si l'acabés de treure al mercat. I és que només els més grans no passen mai de moda.
