DÍGITS I ANDRÒMINES

Els equilibris d’Europa amb la 5G

Els governs europeus es resisteixen a prohibir els equips de Huawei en les noves xarxes, però no volen incomodar ni la Xina ni els Estats Units

La 5G, la cinquena generació de telecomunicacions mòbils, serà un any més la protagonista del MWC Barcelona, la trobada sectorial que fins fa dos anys es deia Mobile World Congress i que d’aquí quatre setmanes obrirà la seva quinzena edició a Catalunya. Però el motiu principal d’aquest protagonisme no seran els aspectes tecnològics, centrats ara en la normalització definitiva de la 5G pura, la que no es limitarà a afegir noves antenes 5G a la xarxa troncal 4G existent com passa ara sinó que en requerirà una de nova per assolir tot el seu rendiment potencial quant a rapidesa, agilitat i capacitat.

Als pavellons d’exposició, i especialment als despatxos de Fira Gran Via, es parlarà més aviat dels negocis que han de justificar els desplegaments d’aquestes noves xarxes, uns negocis que el sector no busca -per primera vegada en la seva història- en els telèfons dels consumidors sinó en les aplicacions industrials i empresarials. Una mostra: en la recent subhasta d’espectre radioelèctric per a serveis 5G, el regulador alemany del ram no va adjudicar totes les freqüències disponibles a les operadores de telefonia sinó que en va reservar una part a les indústries grans i mitjanes del país perquè puguin desplegar xarxes 5G privades que donin suport a les seves activitats de producció, manteniment i logística sense haver de passar per la caixa de les operadores tradicionals. Els grups Siemens i Bosch ja han obtingut les seves respectives llicències, i firmes d’altres sectors com les químiques Bayer i Basf o les automobilístiques Daimler, BMW i Volkswagen també s’hi han mostrat interessades. Més enllà del màrqueting, la impressió general és que la incipient 5G, malgrat el previsible llançament de telèfons compatibles, conviurà amb l’actual 4G durant molts més anys dels que la 4G va conviure amb l’anterior 3G, perquè els desplegaments de serveis, siguin comercials o privats, seran més localitzats.

Conflicte geopolític

Tot el congrés de Barcelona, però, estarà tenyit de tecnopolítica. Ja fa tres trimestres que el govern dels EUA té al punt de mira Huawei, el primer fabricant mundial d’equipaments per a xarxes de telecomunicacions, a qui acusa de ser un cavall de Troia que permetria a l’estat xinès interceptar i manipular les infraestructures crítiques dels països occidentals mitjançant els seus equips de 5G. La firma sempre ho ha negat, però això no ha impedit al govern Trump incloure Huawei en una llista negra que prohibeix a les empreses nord-americanes comerciar-hi, sigui per vendre-li components (seria el cas de Qualcomm i Google, per esmentar-ne un parell) o bé per comprar-li productes (com feien moltes telefòniques regionals, però no les grans companyies d’abast nacional).

Donat que els EUA fan servir Huawei com a moneda de canvi en les negociacions comercials amb la Xina, s’esperava que l’acord comercial que Trump va signar fa uns dies amb el vice primer ministre xinès Liu He servís per rebaixar la pressió però, tot i haver-se moderat els aranzels a les respectives importacions d’altres productes, la situació de la tecnològica no ha variat, fins al punt que les últimes setmanes els EUA han intensificat la pressió als seus aliats perquè Huawei no pugui instal·lar equipaments de xarxa 5G en territori europeu, sobretot al Regne Unit. Per ara, aquestes pressions no semblen tenir gaire èxit. Els organismes britànics de ciberseguretat han indicat que no caldria proscriure el material de Huawei perquè disposen de les eines necessàries per resistir eventuals intrusions digitals xineses, i el premier Boris Johnson els ha comprat l’argument, si bé considera que caldria imposar compromisos de seguretat a les operadores que l’instal·lin. També hi deuen influir, esclar, els estudis que diuen que renunciar a l’equipament de Huawei implicaria retardar entre 18 i 24 mesos el desplegament generalitzat de 5G, cosa que perjudicaria el compromís electoral de Johnson d’avançar cap a una societat del gigabit.

A Alemanya la situació és lleugerament diferent: Angela Merkel no vol enemistar-se amb els EUA, però tampoc no ha prohibit les xarxes de Huawei perquè tem que la Xina reaccioni blocant les importacions de productes de grans empreses alemanyes que hi tenen el seu mercat principal, com passa amb els cotxes de BMW. Però els socialdemòcrates que té de socis al govern sí que volen imposar restriccions a l’ús de Huawei per motius de seguretat. A França les operadores han demanat permís al govern per instal·lar material de la firma xinesa, però l’autorització formarà part de les condicions de la subhasta de freqüències per a la 5G que el regulador francès ha endarrerit uns mesos (com també ha fet Jair Bolsonaro, aliat de Trump, al Brasil). A Espanya no hi ha hagut gaires manifestacions públiques sobre el tema perquè el govern estava en funcions però, un cop superada la investidura de Pedro Sánchez, la ministra Calviño ha reforçat l’àmbit de les telecomunicacions respecte a l’etapa anterior i torna a dedicar-li una secretaria general específica. Tant Alemanya com França i Espanya estan esperant que passi la cimera europea del 21 i 22 de març, on tot indica que Thierry Breton, el comissari del mercat interior -i expresident de France Télécom- proposarà no discriminar cap subministrador de xarxes 5G però imposar condicions estrictes per garantir-ne la seguretat, unes condicions que podrien arribar a variar entre estats.

Tranquil·litat a Huawei

Mentrestant, el fundador de Huawei assegurava aquesta setmana a Davos, en debat amb l’historiador Yuval Noah Harari, que la seva empresa ha superat el boicot dels EUA i ja és autosuficient i viable. Entremig, els grans rivals de Huawei, que són les firmes europees Ericsson i Nokia, es reivindiquen com a alternatives, si bé el cap de la primera, Borje Ekholm, assegurava fa uns dies que el veto d’alguns governs a Huawei no representa cap avantatge per a ells. Una prova que no poden adormir-se és que dos grans grups europeus com Telefónica (a l’Amèrica Llatina i a Alemanya) i Vodafone ja han començat a desplegar xarxes amb tecnologia oberta Open RAN. I el Senat dels EUA ha proposat subvencionar fortament la creació d’aquesta mena d’equipament obert per reduir la dependència dels operadors respecte als tres grans subministradors. No és casualitat que les firmes més populars del mercat Open RAN, com Mavenir i Parallel Wireless, siguin d’origen nord-americà. I és que diuen que estan amoïnats per la ciberseguretat però realment es tracta de proteccionisme: a Trump i els seus els costa menys vendre al públic la por a l’espionatge xinès que l’argument -ben legítim, per altra banda- que el govern de la Xina ha subvencionat en bona part l’expansió internacional de les seves tecnològiques fins al punt que ja no es veu la manera d’aturar-les.