FICCIÓ?

Fins a quin punt ‘Black mirror’ és possible?

Sis experts analitzen per a l’ARA si les històries extremes de la sèrie són tan allunyades de la realitat

ÀLEX GUTIÉRREZ
ÀLEX GUTIÉRREZ

L’èxit de la sèrie Black mirror es basa a plantejar unes situacions futurístiques que són extremes, però, al mateix temps, inquietantment pròximes, com si poguessin esdevenir reals en qualsevol moment. A partir dels sis episodis de l’última temporada, hem parlat amb sis experts que ens expliquen si veuen factible -des del punt de vista tecnològic, i també social- que els malsons de la sèrie esdevinguin realitat. (Nivell d’espòilers: mitjà. Es revela només la resolució dels episodis 4 i 5, i les premisses de la resta.)

‘Nosedive’. Per Ferran Sáez Mateu, filòsof i escriptor

Cada interacció humana conclou valorant l’altre amb una puntuació d’una a cinc estrelles. La teva puntuació mitjana condiciona tots els teus drets com a ciutadà. La societat esdevé ridículament hipòcrita.

“El capítol enllaça molt bé amb temes molt presents en la filosofia anglosaxona, que té una tradició contractualista, en la línia de John Locke, David Hume i autors posteriors. Segons aquesta escola, hi ha un moment -però és un moment ideal- en el qual tots tenim els mateixos drets. A partir d’aquí, en el precís segon en què entra en joc el contracte social, les habilitats de cadascú provoquen asimetries instantànies i aquesta igualtat radical del punt de partida es trenca. És una perspectiva liberal: uns juguen com Messi i els altres no. I jo no puc queixar-me perquè Messi jugui millor que jo. Això topa, esclar, amb l’igualitarisme comunistoide. Hi ha un parell d’autors -John Rawls i Robert Nozick- que desenvolupen aquest tema d’una manera que m’ensumo que el creador de la sèrie deu conèixer prou bé”.

“I, sobre la plausibilitat... Tot i que aquí veiem una societat que ha portat a l’extrem l’ús del mòbil, en realitat recull un fenomen que ja és una realitat: la pantalla s’ha convertit en els últims anys en l’epicentre de la construcció del jo. És la gran membrana que ens uneix, però alhora ens separa dels altres. Així que d’una banda aporta una hipercomunicació però de l’altra comporta també incomunicació. Som en un paradigma nou en què la pantalla ja no és el medi, sinó el mediador”.

‘Playtest'. Per Gina Tost, periodista especialitzada en videojocs

Una empresa assaja un nou videojoc capaç d’explorar el cervell i fer-te enfrontar -en un pla de realitat virtual indestriable- a les teves pors més intrínseques.

“La intensificació d’un videojoc a través de les drogues, per exemple, sempre ha existit. Però el capítol ho porta a l’últim extrem fins a deixar-te amb males vibracions. Avui dia ja hi ha una realitat virtual i augmentada que, salvant les distàncies, ofereix al jugador experiències molt immersives i molt reals. Són jocs curts i intensos, com es veu a la sèrie. I els videojocs de por fan molta por. A YouTube es poden veure vídeos de gent jugant, iaies incloses, i com perden els nervis”.

“La gràcia aquí és que quan un monstre et toca, et toca a tu i no al teu avatar. En els videojocs, la tendència és que el subjecte és cada cop més actiu. I, pel que fa al que es veu, de com el videojoc explota les teves pors particulars, llegint-te el cervell, ja es podria fer avui dia, si es connectés el joc a la xarxa social o ens espiessin els whatsapps. Segur que, explorant el big data, podrien trobar la pitjor por de cadascú”.

‘Shut up and dance’. Per Nuria Oliver, 'chief data scientist' de la Data-pop Alliance 

Una sèrie de personatges reben xantatges a través dels seus mòbils: si no fan les coses extremes que se’ls ordena, es revelarà informació comprometedora captada des dels seus propis aparells informàtics.

“Des d’un punt de vista tecnològic, i a diferència d’altres capítols, es basa en tecnologia que existeix des de fa anys, així que la història que mostra és ben possible. De fet, fa uns anys, el hacker Mijangos va prendre el control dels ordinadors de les seves víctimes i va utilitzar aquesta informació per obligar-los a fer coses contra la seva voluntat. Per tant, el més interessant del capítol no és la tecnologia, sinó les reaccions dels protagonistes en adonar-se que el que consideraven part de la seva vida privada no ho és. Als humans ens resulta difícil adonar-nos que les dades digitals segueixen lleis diferents que les del món físic on hem evolucionat fins ara”.

“Fins ara ha sigut relativament fàcil preservar la privacitat dels actes que podríem considerar vergonyosos. Però a mesura que la nostra vida digital s’intensifica i la vida física està mediada per la tecnologia -i deixa, per tant, una empremta digital- vivim una il·lusió de privacitat que no correspon amb la realitat. Ja no hi ha armari on guardar els esquelets o, si hi és, no té pany a la porta, o és directament transparent”.

“Un element cridaner del capítol és el comportament irracional dels protagonistes davant les amenaces anònimes d’una entitat i la confiança que, si fan el que l’entitat els demana, complirà la seva paraula: en cap moment se’ls ofereix cap garantia. Però tots obeeixen presos de l’angoixa, fins i tot incomplint la llei. Sobre l’entitat, de la qual no sabem si és humana o informàtica... em sembla més interessant que és un programa d’ordinador que ha aprofitat les nostres debilitats, simplement, per divertir-se”.

'San Junipero'. Per Albert Murillo, presentador del programa 'Generació digital' a Catalunya Ràdio

La humanitat ha aconseguit arribar a (una mena) d’immortalitat: podem reviure els nostres millors moments vitals pels temps dels temps.

“Molta gent diu que és dels pocs episodis que acaben bé, però per a mi no és un final feliç. Aquesta gent rememora experiències passades, però en el fons surten de la realitat. És una exageració absoluta d’un fet real: el videojoc que amb realitat virtual també t’extreu de l’ara i del moment. Segurament algun dia podrem descodificar els nostres anhels i somnis amb uns i zeros i, per tant, encapsular-los d’alguna manera. Però no serem ben bé nosaltres. Ara, com que els humans no volem passar-ho malament, ens obsedirem a recordar només els millors moments”.

“De l’episodi sobrevé una pregunta molt torbadora: ¿tot això qui ho guarda? Quina garantia tenim que la corporació en qüestió no decideix un dia apagar el botó? Jo estic convençut que la humanitat en sortiria perdent”.

“El capítol enllaça amb idees que la ciència-ficció ha explorat, com la criogenització, només que aquí no es conserva el cos, sinó la ment, descodificada. Però crec que mai podria ser jo. A més, una de les coses més importants de la vida és preparar-te per a la mort. I, si ja al principi sabéssim d’aquesta alternativa, segur que les nostres vides serien diferents, en un sentit o altre. Em va fer pensar en la novel·la La saga de los longevos, d’Eva García Sáenz. És una història brutal d’una família que no mor mai, i ve de l’era dels cromanyons. Esclar, estan absolutament avorrits, perquè no moren mai. Totalment cansats de la vida. Una altra referència per a mi fonamental del capítol, i que veig que es destaca poc, és la del film Tron. El saló recreatiu de la pel·lícula està en una cantonada i, de fet, és clavat a l’entrada de la discoteca que apareix a la sèrie”.

‘Men against fire'. Per Rafael Grasa, professor de relacions internacionals a la UAB

Un xip fa que els soldats creguin que estan lluitant contra unes monstruoses bèsties, quan en realitat rere les criatures que veuen hi ha simples humans, això sí, enemics.

“La tecnologia que apareix al capítol òbviament no existeix, però no deixa de ser una exageració del que ja es fa servir des de sempre per deshumanitzar l’enemic. Al capdavall, l’home és l’única espècie humana que no té mecanismes de detenció immediata de l’agressió intraespècie. Quan dos gossos es barallen, si un es rendeix i mostra submissió, l’altre atura a l’acte la baralla. No és el cas dels humans en guerra, que no és pas cap fet biològic, sinó una manifestació estrictament cultural: una invenció. De fer la guerra, se n’aprèn”.

“I perquè la guerra existeixi, un pas necessari és la deshumanització de l’altre: negar-li la condició de persona. Cap mamífer fa les bestieses que fem els humans. Només cal veure totes les accions del nazisme, que es basaven a considerar l’enemic infrahumà. El racisme és un factor, esclar. L’altre no és digne de ser com jo. I per això els blancs consideraven que els negres, o els indis, no tenien ànima. Això legitimava tot el que els fessin. L’altre factor és l’adoctrinament. La guerra es basa en una línia fèrria de comandament, que imposa obediència deguda. Has d’obeir encara que no entenguis l’ordre. La qual cosa, de passada, et treu part de la càrrega de consciència”.

“Des de fa tres o quatre segles que la tendència és a evitar en la guerra veure directament la sang de l’enemic. Pensem en la Guerra del Golf i com tot allò semblava un videojoc. O els drons: tecnologia que permet evitar ser a prop d’on causes destrucció, per bé que s’ha demostrat que en realitat creen més estrès de guerra que la pròpia guerra. Los ángeles que llevamos dentro, de Steven Pinker, és un bon llibre per aprofundir en aquests temes”.

‘Hated in the nation'. Per Albert Cuesta, periodista especialitzat en tecnologia

Uns minidrons en forma d’abella, que tenen un ús pacífic, cauen sota el control d’un hacker, que maquina una extrema venjança a partir dels instints més primaris de les xarxes.

“Des del punt de vista tecnològic, els minidrons en forma d’insecte són poc creïbles: per l’autonomia de la bateria -que, sent tan petita, amb prou feines podria anar d’una punta a l’altra d’una ciutat- i perquè les xarxes mòbils, amb les antenes que hi ha avui, no poden connectar-se a l’hora amb tants objectes. Però ara ja s’estan començant a desplegar tecnologies pre-5G que poden atendre 20 vegades més objectes que l’actual xarxa. Hi ha una pel·lícula recent molt més creïble - Espías desde el cielo, amb Helen Mirren i Aaron Paul- on fan servir un dron-borinot, però el controlador de l’insecte és més a prop. I es queda sense bateria! En tot cas, les víctimes no estarien indefenses: es podrien neutralitzar els minidrons amb un EMP, un impuls electromagnètic d’alta intensitat. És una bobina que emet tantes ones que satura els aparells que hi ha. Això es va servir avui com a arma, per inutilitzar un sistema electrònic febre”.

“En canvi, els aspectes relacionats amb la privadesa són molt més reals. És real que deixem rastre de la nostra activitat als servidors, en aquest cas, els números IMEI dels telèfons mòbils. És real que les empreses d’internet deixen portes del darrere obertes per a l’ús de governs. I, a partir d’aquí, la possibilitat que delinqüents aprofitin aquestes mateixes portes discretes també és molt real”.

Més continguts de