DEBAT

¿Hi ha rehabilitació mediàtica per als acusats d’assetjament sexual?

Alguns dels protagonistes d’escàndols recents fan les primeres provatures de tornar al focus públic

En els últims temps, el públic seriòfil ha assistit amb estupor a un seguit de testimonis que acusaven diferents estrelles mediàtiques d’haver comès agressions sexuals de caràcter divers i deixaven flotant en l’aire la inquietant noció que aquests abusos són part sistèmica de la indústria de l’entreteniment. Noms com Kevin Spacey, Louis C.K., Jeffrey Tambor, Charlie Rose, Al Franken i Aziz Ansari són només algunes de les celebritats que han perdut la feina o s’han fet fonedisses de l’escena pública durant mesos després de la publicació dels casos que les afectaven. No obstant això, alguns d’ells han començat a fer tímides reaparicions. L’ARA examina en aquest reportatge si la rehabilitació mediàtica dels acusats d’agressions sexuals és possible, i com s’opera.

El cas més actual és el de Jeffrey Tambor. L’actor estava en un dels moments més dolços de la seva carrera, gràcies al personatge de Maura Pfefferman a Transparent, on retratava el procés d’una persona que -ja septuagenària- decideix viure plenament la seva identitat femenina, després d’haver-la estat reprimint. Una companya de càsting, l’actriu transsexual Trace Lysette, va acusar-lo d’haver-se refregat contra el seu cos en una escena en què tots dos compartien llit. Tambor ha negat en tot moment qualsevol conducta sexual impròpia -també la d’un assistent que l’acusava d’haver-li donat copets afectuosos al cul-, per bé que ha admès abusar del seu poder comportant-se com un tirà temperamental al plató.

Això condueix al primer interrogant: com es poden fer compatibles -si això és possible- el dret a la presumpció d’innocència i la necessitat que les víctimes se sentin protegides i que el seu relat es cregui? “Els acusats acostumen a negar-ho fins i tot quan n’hi ha proves”, explica l’escriptora Bel Olid. “I és molt difícil que hi hagi proves de les agressions quan hi ha desequilibri de poder, precisament perquè la coacció no acostuma a ser física. D’altra banda, el nombre de denúncies falses és estadísticament menyspreable. La decisió de qui cal creure és personal, i jo tinc molt clar a qui crec”.

L’actor va ser acomiadat de Transparent, que continuarà una última temporada a Amazon sense el personatge central de totes les anteriors (tal com passarà també a House of cards, un cop despatxat Kevin Spacey, acusat per múltiples companys de rodatge). Però Tambor ja ha estrenat sèrie nova, en aquest cas a Netflix: la nova temporada d’ Arrested development. En pocs dies s’han succeït dues aparicions mediàtiques de l’intèrpret, se suposa que dissenyades pel seu equip de premsa per mitigar el rebuig que es pugui expressar a les xarxes per la seva tornada.

En primer lloc, va concedir la primera entrevista a un mitjà després de l’escàndol. “Les línies es van esvair. Era una persona difícil. Era una persona dolenta”, assegurava Tambor, que, no obstant això, continua negant qualsevol derivada: “Tots els altres càrrecs, de cap de les maneres”. En un parell d’ocasions, l’actor consigna l’oposició que sentia per part de la comunitat LGBTI pel fet de ser un actor cisgènere -que viu d’acord amb el seu sexe de naixement- assumint el paper d’una persona transsexual. Cal donar per fet que l’estrella venia convenientment entrenada pel seu assistent de premsa sobre quins missatges era adequat col·locar.

En una altra entrevista, aquesta a tot el càsting d’ Arrested development, la veterana actriu Jessica Walters admetia que Tambor l’havia hostigat verbalment molts cops en el plató, més que ningú altre en 60 anys de carrera.

La irritació pel contingut d’aquesta segona entrevista, i per unes declaracions posteriors de l’actor Jason Bateman -que semblaven justificar Tambor en nom del caràcter artístic de la professió-, va encendre prou els ànims perquè Netflix cancel·lés les entrevistes que tenia programades al Regne Unit amb els actors. Bateman va rectificar l’endemà les seves paraules.

En tot cas, Walters va assegurar que mai va detectar cap comportament abusiu amb ningú de l’equip des del punt de vista sexual. I això obre la pregunta de si una minoria d’aquestes acusacions poden obeir a interessos espuris o de revenja.

“El linxament a innocents està a l’ordre del dia, perquè la justícia paral·lela sempre és i sempre serà arbitrària. No m’agrada”. Ho diu Juan Soto Ivars, periodista i autor del llibre Arden las redes, en el qual s’analitza el comportament gregari de les xarxes socials. “S’ha posat als peus dels cavalls un criminal sexual com Weinstein, però també la víctima d’una cosa que em sembla més aviat una calúmnia, com Aziz Ansari. No crec que el fi justifiqui els mitjans. I no crec que una revolució que busca més justícia pugui permetre’s obrar de manera injusta”. Ansari, estrella i creador de la sèrie Master of none, va protagonitzar un dels casos més divisius. Una noia va assegurar que havia passat la pitjor cita de la seva vida, perquè l’actor va insistir fins al desànim a consumar el coit tot i les seves negatives, després que s’haguessin estat petonejant amb consentiment, ja a casa seva. Els qui defensen l’actor expliquen que res no li impedia a la noia marxar, ja que no hi va haver cap amenaça física o professional. Els qui l’ataquen deploren la seva concepció de la sexualitat, si estava disposat a practicar sexe tot i la poca disposició de la noia.

Arran del cas, el còmic va deixar de publicar missatges a les xarxes socials, on solia mantenir una activitat frenètica. Només recentment s’ha atrevit a fer una aparició pública, com a espectador a peu de pista en un partit de bàsquet dels Knicks. Aquesta setmana va fer una aparició no anunciada en un club de comèdia a Nova York per provar material nou. Però una de les espectadores va aixecar-se immediatament i va abandonar la sala.

“L’inconvenient evident és la possibilitat (remota però existent) que algun dels exposats sigui innocent”, reflexiona Olid, sense fer referència explícita al cas d’Ansari. “Aquest inconvenient es pot eliminar de tres maneres: aconseguir que el sistema judicial (i policial) protegeixi de manera efectiva les víctimes (moltíssimes més que no pas els possibles innocents denunciats), aconseguir que els homes (en llocs de poder o no) deixin d’agredir sexualment o trobar un sistema de protecció millor”.

També ha començat a sortir de l’exili el comediant Louis C.K., que en les últimes setmanes ha sigut vist al club Comedy Cellar, tot i que encara no s’ha decidit a pujar de nou a l’escenari. Referent de la comèdia contemporània i considerat hereu de Woody Allen pel seu humor existencialista, C.K. va anunciar que es retirava a reflexionar i arreglar els seus problemes sexuals, després de reconèixer que les acusacions que pesaven sobre ell -principalment, haver-se començat a masturbar davant de dones que no ho havien demanat- eren certes.

Escoltar les víctimes

Una de les claus sobre com aquestes figures es poden rehabilitar de l’ostracisme professional al qual han sigut condemnades -fora del sistema judicial- és l’anomenada reparació. Per a Olid, hi ha tres passos imprescindibles: “Reconèixer el mal que s’ha fet, fer un procés de transformació, com ara teràpia psicològica o formació feminista -per assegurar que no es repetirà la conducta-, i preguntar a la víctima què necessita per sentir-se millor”. En aquest sentit, la reparació que demani l’agredida pot ser tant econòmica com moral.

“Si les condemnes són arbitràries, significa que els càstigs també ho són”, oposa Ivars. “El repudi al qual se sotmet qualsevol individu famós a la primera sospita d’abús, ja sigui carnal o verbal, és sempre el mateix. Des d’un punt de vista ètic, la unitat en els repudis em sembla intolerable. I, des d’un punt de vista pragmàtic, em preocupa: si el feminisme és percebut com a despietat, els fruits d’aquesta necessària revolució es podriran demà”.

El quid és determinar on acaba la llibertat personal a l’hora de consumir cultura i on comença la campanya que implica un judici paral·lel. “La reparació deixa espai perquè cadascú decideixi si vol creure la víctima o l’agressor -afirma Olid-. Com a espectadora, puc decidir si vull mirar o no pel·lícules protagonitzades, dirigides, produïdes per determinades persones. No és un judici públic, com diuen molts”.

Quin paper juguen, aleshores, els prescriptors i els periodistes culturals? ¿Han d’avalar els mèrits artístics d’algú que hagi manifestat un comportament reprovable? “Jo no em posicionaré sobre què ha de veure la gent”, explica Eulàlia Iglesias, crítica de cinema i sèries. “La crítica és un espai de reflexió, no de prescripció per dir a la gent què ha de veure i què no. Jo no dictamino”.

És probable que amb l’acumulació de casos els espectadors s’hagin hagut de plantejar la qüestió sobre si es pot gaudir d’una obra firmada per algú reprovable. “A mi m’ha fet replantejar les adhesions”, admet Iglesias. “Però no vol dir que els deixi de veure. Per exemple, a mi m’ha interessat l’última pel·lícula de Lars von Trier que han presentat a Canes, tot i que estigui narrada des del punt de vista d’un agressor de dones. M’interessa el seu discurs artístic. Però, al mateix temps, hem acabat descobrint que allò que crèiem transgressor potser no ho era tant”, opina. “La transgressió, massa cops, no era un espai on qüestionar-se, sinó on autojustificar-se de manera més o menys camuflada. En aquest sentit, la incorrecció política és a vegades autocomplaença masculina”.

També hi ha el factor temps i el factor oportunitat. “En aquest moment, celebrar figures com la de Polanski, com va fer la Filmoteca francesa, no em sembla gaire oportú. El que toca ara és escoltar les veus”, diu Iglesias. “Dit això, un cop has pagat la pena que imposa la justícia -no el rebombori mediàtic- tothom té dret a reprendre la seva vida. El problema és que molts d’aquests casos no passen per la justícia, així que, aleshores, és difícil calibrar com s’ha de resoldre”, conclou.

Més continguts de