De petit corrien un parell de discos d'en Capri per casa. Eren d'aquells petits, de 45 rpm, amb un monòleg a cada cara i havien salvat alguna tarda de pluja. Parlaven de temes que no eren els meus però em feien gràcia, o potser em feia gràcia veure la gràcia que li feien al pare. Capri fou el primer gran monologuista de Catalunya, un precursor d'El Club de la Comedia. Si els monologuistes parlen ara de nits del cap de setmana o de lligar amb SMSs, Capri ho feia de minyones, taxis o la primera comunió. O el matrimoni, "la institució que té més màrtirs", que conté aquella frase cèlebre de "l'amor se'n va, però ella es queda!". Amb tot, penso que molts destil·len un punt de tristesa: individus en pensions, persones que no volen problemes (majoritàries en la societat del moment). Mort Capri, sempre he cregut que el relleu el va agafar Jordi Pujol des del faristol dels mítings on demanava un nou vot de confiança i, entre reivindicació i demanda, sempre incloïa algun episodi de la vida quotidiana. L'últim: "La meva dona sempre em renya perquè quan parlo tanco els ulls".
