ENTREVISTA

Javier Cámara: "Quan em poso a parlar de la ficció m’acaba semblant egoista"

L'actor estrena diumenge la sàtira política despietada 'Vamos Juan' a TNT

Javier Cámara: "Quan em poso a parlar de la ficció m’acaba semblant egoista" / Irene Bohoyo / Turner

Amb la seva peculiar tendència a fer l’irritant gest de les cometes amb les mans quan no toca, aquest diumenge Juan Carrasco torna a la vida amb la segona temporada de Vota Juan, que ara es diu Vamos Juan. Produïda per 100 Balas, una de les filials de Mediapro, la sèrie arribarà completa, gràcies a TNT, en forma de marató. Parlem amb Javier Cámara, protagonista absolut d’aquesta sàtira negra de la política, que parla sobre el petit (o gran) miserable que tots portem a dins.


La sèrie canvia de títol: de Vota Juan a Vamos Juan. ¿Voleu marcar que és més que una segona temporada?

Una mica era perquè ens va bé, com a publicitat. Però és veritat que la primera temporada era quasi autoconclusiva i aquesta volia tractar un altre moment vital del personatge, quan han passat dos anys de la seva desfeta. Comencem més enllà en el temps, però al mateix temps són com els seus inicis, perquè ha de començar de zero. És un treball de Sísif, el seu.


El to d’aquests episodis és més greu, tot i ser una comèdia.

Hi ha aquest punt que et deia de tragèdia grega, d’heroi que no es pot escapar del destí. També volíem explorar la seva esfera íntima, parlar de la seva família... No centrar-nos només en el xou de la política, sinó en la persona que hi ha al darrere. Però és veritat que les connotacions són més fosques. I l’entrada de Borja Cobeaga s’ha notat. Ens venia de gust tenir més escenes en veu baixa. La càmera s’acosta molt més, la llum és més tènue, els personatges estan més tancats en espais... Però espero no haver-nos oblidat de la comèdia!

No! La sèrie és plena de frases demolidores que fan partir de riure, però dites amb cara ben inexpressiva, això sí.

No podíem parar de riure mentre gravàvem! Però quan acabàvem de gravar ens preguntàvem si realment faria gràcia, perquè el fons era molt cru. Per sort, la gent de TNT i de Mediapro ens va donar tota la llibertat. De fet, llegien els guions i els encantava quan veien que cada cop es tornava tot més cru.

¿Com es treballa un personatge que és pur patetisme perquè generi l’empatia necessària per poder aguantar la sèrie?

Tots tenim coses repulsives i patètiques. Si la llei de la propietat privada garanteix que ningú pot entrar a la teva habitació per observar-te deu ser per alguna cosa. Si hi entréssim, hi trobaríem les parts més fràgils, les més patètiques. El Juan s’exposa molt a la befa. Però l'aspecte més interessant és com l’acaben seguint tots els acòlits, que encara estan més desesperats. Ho diu el personatge de María Pujalte, que l’ha acompanyat anys i panys: "És que si aquesta et surt bé i jo no hi soc em voldré morir".

Tot i que la política és el teló de fons, eviteu parlar de partits o de noms concrets.

Veient com ens ha noquejat la realitat, cada cop celebro més haver-nos-en desconnectat. Parlar de polítics reals ens hauria destrossat, amb la que cau. A més, sempre és un risc, perquè alguns dels personatges de quan filmàvem ja no existeixen. La decisió ens ha fet més lliures. Se’n parla, de política, perquè s'hi tracta el finançament dels partits, la falta d’ideologia, el fet de vendre’s al millor postor..., però tot es mira des del terreny més íntim. I, al final, el Juan és un ignorant. Però té la guspira vital que li confereix nedar des de sempre en un bassal de fang i no ofegar-s'hi. És un supervivent.

¿Et preocupa com es pot rebre una comèdia negra en temps de coronavirus?

Molta gent ho està passant malament i s’entén que, mentre la realitat els colpeja, no vulguin una sèrie que els vol fer riure. Però penso que també hi ha gent que necessitarà aquest moment de ficció. L’única cosa que pretenem és convidar tothom a fer una marató diumenge, perquè es publiquen tots els episodis, i aleshores la sèrie quedarà penjada. La sèrie no respecta res, però nosaltres sí que ho fem amb qui està en silenci i vol mantenir el seu dolor. I l’oferim, des de la humilitat i el respecte, a qui vulgui divertir-se.

Hi haurà tercera ronda?

La segona va sortir de la passió i les ganes del grup que érem a la primera. Penso que és una sèrie difícil de vendre, perquè és de llarg recorregut. Però els premis n'avalen la qualitat i els opinadors polítics també en fan bones crítiques. I què carai: tampoc és tan cara! Una tercera temporada podria ser encara més dura i terrible, per entrar a retratar la seva decrepitud.

Ara que estem confinats i no et poden venir a buscar a casa, ¿quin exministre va dir que havíeu filmat no una comèdia, sinó un documental?

No m’ho van dir a mi. M’ho va explicar Diego San José, el creador de la sèrie. No sé si era exministre o secretari d’Estat. Algú que coneixia les clavegueres, en tot cas. "Heu fet curt", em va dir. Era del PP.

Com creus que afectarà el coronavirus l’audiovisual?

El que començo a notar és un efecte general terrible. No podem parlar de la ficció sense considerar tots els altres camps de la vida i del món. Jo només hauria de parlar de la ficció, i encara, però no puc evadir-me de la realitat més terrible. I és que no sabem on anem. Ningú sabia que això passaria i ens té encongits. Al mateix temps, una de les coses més emocionants és veure l’empatia de la gent a primera línia. Tinc amics metges i infermers, així que quan em poso a parlar de la ficció m’acaba semblant egoista. És massa d’hora, encara. Necessitem que les coses estiguin més calmades. Quan tinguem una vacuna o una esperança. Però sí, la ficció mentrestant pot ser un bàlsam. I confiar en la gent.

Ara que has encarnat un polític fictici, ¿com veus els de debò?

Veig gent perduda. Veig gent que sap de què parla, però que no sap de què haurà de parlar. Ara tot és la corba, la corba. Però la corba puja. I Itàlia és el nostre mirall i és desesperant veure com es va complint tot. Només que t'hi paris a pensar un moment la cosa està molt fotuda, hòstia... I veig líders estrangers que són vint dies enrere respecte de nosaltres i diuen coses que posen els pèls de punta. Sempre penses que no et tocarà. Fins que et truca un amic de 45 anys des d’un hospital, perquè estan a punt d'intubar-lo. Si hi ha res de positiu al país és l’empatia. L’empatia ens salvarà, potser.