Josep Maria Guerra: "La televisió ha de ser potable"

Des de l'octubre, l'advocat Josep Maria Guerra combina la presidència de Teleespectadors Associats de Catalunya (TAC) amb la d'Euralva, l'entitat que agrupa i defensa els drets dels usuaris de mitjans audiovisuals de 12 països europeus.

El seu nomenament com a president d'Euralva és un reconeixement a la tasca de TAC?

És rellevant que ens hagin donat la presidència, perquè vol dir que les associacions europees miren amb ulls d'admiració la tasca que s'ha fet i es fa a TAC. Però alhora és una responsabilitat molt important: Euralva està present a les institucions europees i permet que 12 associacions estatals funcionin amb uns criteris uniformats, basats en l'interès de l'usuari i la qualitat de l'emissió.

Quina és la funció d'una associació de teleespectadors?

Lluitem perquè el que fan els mitjans audiovisuals sigui atractiu per al públic. A TAC vam ser bastant pioners: vam començar el 1985, a partir de l'interès d'uns pares que veien que la programació de televisió podia afectar els seus fills. No per controlar-ho, però sí per incidir-hi.

I les cadenes els fan cas?

Avui en dia sí. Al cap i a la fi, nosaltres som els que veiem la televisió i els que la paguem a través d'impostos o consumint la publicitat que emeten, i l'usuari ha d'estar satisfet. Les televisions públiques sempre ens han escoltat i tenen molt en compte la normativa. A nivell privat, a l'Estat hi ha dos grans grups de cadenes, i un dels dos ens fa molt cas. Ha costat una mica, perquè va sentir l'atracció dels diners fàcils igual que l'altre, però al final es va adonar que això no li era rendible.

Quin és el grup que no els fa cas?

Crec que és bastant evident.

Tant es nota la diferència entre els canals públics i els privats?

Moltíssim! Jo no defenso la televisió pública pel sol fet de ser-ho, però és molt més respectuosa amb la normativa que no pas la privada. La privada s'intenta justificar dient que treballa amb diners privats i que per tant pot fer el que li doni la gana, i que l'espectador pot apagar el televisor o canviar de canal quan vulgui. Però no és cert: les privades basen el seu finançament en la publicitat, que és el que consumim els usuaris, i des d'aquest punt de vista han de ser absolutament respectuoses.

Qui té la culpa que es facin programes de baixa qualitat: les cadenes o els espectadors que se'ls miren?

La responsabilitat ha de ser sempre de la cadena, que és la que emet. Legalment n'és la responsable, no hi ha cap mena de dubte.

La televisió que tenim aquí està tan malament com se sol dir?

Jo crec que el nivell mitjà de la televisió a Espanya, posant al mateix sac la pública i la privada, és més o menys el mateix que als altres països europeus. El que persegueix qualsevol programa de televisió és tenir la màxima audiència, i això vol dir que ha d'agradar al màxim de persones possibles. A les cadenes, la qualitat els és rendible, i això ha quedat més que demostrat amb molts programes i continguts.

És necessari un Consell Espanyol de Mitjans Audiovisuals (CEMA)?

És molt important que es creï, però també que el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) funcioni bé. I per això ha de ser independent. El problema és que estan configurats com a jutge i part: tenim consellers del CAC -i seria igual amb el CEMA- que són polítics o gent vinculada als partits, i els seus vots i decisions obeeixen a les directrius dels partits. Això s'ha de superar.

A Europa ho tenen més ben resolt?

Hi ha de tot, però en general hi ha una cultura democràtica més potent. El concepte d'independència dels consellers és molt més real del que tenim aquí.

El principal problema de la televisió al nostre país és l'incompliment de l'horari infantil?

La televisió està mutant cap a un mitjà com és internet on tens tots els continguts que vols les 24 hores del dia. Ara això ens preocupa més que la televisió. En tot cas, diria que la gent cada vegada és més conscient del tema de l'horari protegit, que és fonamental perquè els nanos puguin veure la televisió. Ningú no qüestiona que quan obres l'aixeta de casa, l'aigua que surt ha de ser potable. Doncs amb els continguts de televisió ha de ser exactament igual. És un servei de consum massiu, i en el moment que s'engega la televisió, el contingut ha de ser potable.

Com contribueixen les associacions d'espectadors a millorar la relació entre la televisió i els infants?

A TAC tenim diversos projectes de formació que desenvolupem en unes 150 escoles. Un és per a parvulari i primària, en què s'ensenya als nens que quan vulguin veure la televisió preguntin als pares, mirin de què va el programa i a quina hora comença, el vegin junts i quan s'acabi apaguin la televisió i vagin a fer una altra cosa. Això dóna molt bon resultat. Amb els adolescents, el que fem és un crèdit a 4t d'ESO per ensenyar-los a desenvolupar el sentit crític envers els programes. Es fa una sessió dirigida en què se'ls exposa a continguts barroers o forts pel motiu que sigui, per acabar concloent que aquest programa no és gaire bo i aquell altre és millor.

La gent es queixa gaire del que fan a la televisió?

No. Nosaltres, i també el CAC, intentem canalitzar aquestes queixes, però la realitat és que la gent es queixa poc, perquè fa mandra o perquè pensen que ningú els farà cas. De totes maneres, no volem participar en el món audiovisual a través de la queixa, sinó com a companys de viatge. Creiem que és millor compartir, dialogar, proposar, que no pas anar només amb la queixa, però tot i així la queixa és una eina molt important que s'ha d'utilitzar no perquè la cadena canviï d'estratègia, sinó perquè l'anunciant sigui conscient que està apareixent a l'entorn d'un programa que degrada la societat. En aquest sentit, l'exemple que hem tingut recentment d'anunciants que han dit que no a un programa, o a un contingut determinat d'un programa, és molt important, perquè demostra que l'anunciant vol que l'usuari estigui còmode.