1 . Perquè resulta molt fàcil menysprear Tarantino despatxant-lo amb l'etiqueta de "director de cinema pop", com si ser popular -que d'aquí ve el terme- hagués de comportar una marca negativa. Des de Hitchcock, pocs com Tarantino han entès que una pel·lícula és un artefacte mecànic amb milers de peces que cal fer encaixar amb precisió. Només així es creen escenes icòniques i memorables com la baralla d'Uma Thurman i Vivica A. Fox a la cuina o l'espectacular -i sangonosa- lluita final amb tot un exèrcit de katanistes.
2 . Per la música. Sap arrapar-la a la història de manera que resulta indestriable imatge i cançó. Té el radar d'agafar una banda oblidada i rescatar aquella cançó amb què van acaronar la màgia. De fet, tot el cinema de Tarantino és, malgrat el seu moderniquisme , una mirada al passat. Només cal veure la seva obsessió per rehabilitar actors com John Travolta, Robert Forster i David Carradine. El procés de digestió cinematogràfica va arribar al màxim amb Kill Bill: Tarantino explicava que totes les cançons apareixen en altres pel·lícules, ja que les va treure de la seva col·lecció de bandes sonores.
3 . Perquè, quan Tarantino s'hi posa, s'hi posa: entre totes dues parts, Kill Bill va consumir més de 1.700 litres de sang falsa.
