L'art que ens convida a la reflexió
Per tercera vegada Catalunya i les Balears participaran a la Biennal de Venècia. De seguida he trobat a faltar aquell demagog habitual, que no falta mai a cap ràdio, proposant que hi renunciïn perquè és una despesa inútil, desorbitada i identitària (això últim és pitjor que pegar a un gos amb una estaca). En canvi, ningú no ha defensat que els atletes espanyols no participin en els Jocs Olímpics de Londres. Si es quedessin a casa, el ministre d'Hisenda els ho agrairia. També el dopatge és una solució: quan un atleta es dopa, el pesquen i l'expulsen de la competició, l'estat s'estalvia uns calés. Pocs o molts, tota pedra fa paret. Potser ens convindria repartir determinades substàncies entre els participants: clembuterol, furosemida, esteroides anabolitzants, més una mica de betametasona per a la selecció equina espanyola. Després que els ho detectessin, els atletes declararien orgullosos: "Em vaig dopar per Espanya". Jo ja hi veig Pau Gasol.
L'obra que representarà Catalunya i les Balears serà 25% , de Francesc Torres, Mercedes Álvarez i el seu comissari, Jordi Balló. A través de Catalunya Informació, vam saber que el títol és una referència a l'índex d'atur espanyol, que pretenen descobrir la connexió entre la invisibilitat de l'art i la de l'atur i que costarà 520.000 euros. Per dur-la a terme, Torres i Álvarez conviuran amb deu aturats, no va quedar clar si tots junts en un hotel o bé, ara l'un, ara l'altre, a casa de cada parat (el comissari Balló no està per tanta convivència).
Esperem que els aturats cobrin per l'allotjament i la pensió completa dels hostes. Si no fos així i altres artistes ho imitessin, es podria donar el cas que un aturat li digués a un altre: "Fas mala cara, et veig més prim". I l'altre li expliqués aclaparat: "És que tinc en Joan Pere Viladecans vivint a casa".
