Latre: "Els personatges que imito s'infiltren en la meva vida"
Més de setanta personatges a escena, però un sol actor. Carlos Latre portarà aquest dijous al Teatre Coliseum el seu tour de force de múltiples personalitats: l'espectacle Yes we Spain reuneix un grapat d'imitacions clàssiques d'aquest còmic, juntament amb algunes noves creacions, com ara Chacón, Rubalcaba i Jorge Javier Vázquez. L'actor rep aquest diari al mateix teatre, però a mitja tarda, quan el silenci dels seus espais -aquell deix decadent...- resulta gairebé palpable.
"Són més de 70 personatges, trets d'un catàleg que gairebé arriba als 500 noms", explica Latre, que té efectivament un llibre en què apunta el nom de cada personatge i si en té caracterització o no. "Avui mateix hi he incorporat Boi Ruiz, per exemple". El mètode de treball dels personatges solia tenir la veu com a centre de referència. "Fins fa poc, la veu era la gran espina dorsal. La meva seguretat partia de la veu i hi anava afegint capes: maquillatge, caracterització... En aquest espectacle, en canvi, hem treballat molt el tema de la teatralitat física de cadascun dels personatges. Jo ja m'hi repenjava, però no amb tanta consciència com ara".
Yes we Spain ha comptat amb la direcció de Joan Lluís Bozzo i Jordi Casanovas. Tots dos s'han preocupat d'agafar la base de comèdia de monòleg i convertir-ho en un espectacle teatral més complet. "Jo també he après molt en aquest temps. El secret de l'humor és en els tempos i en la musicalitat. Si l'acudit no el fas en el moment precís, el perjudiques. I després improvisar m'agrada molt", confessa Latre.
L'espectacle es basa en una hipotètica fallida de l'economia espanyola. El president Zapatero creu que la solució és fer venir Obama perquè encomani el seu missatge d'esperança. Però davant la imminent visita, totes les celebritats espanyoles faran mans i mànigues per poder-se'n aprofitar i ser a primera fila. "És un espectacle molt complet, amb part de xou, part de teatre, part de varietés ... fins i tot hi tenim la duquessa d'Alba ballant una cançó de la Beyoncé... Realment m'he preparat molt, físicament. He descobert el ball i la corporeïtat".
Latre encara era menor d'edat quan, a la ràdio, va començar a imitar personatges. A punt d'acumular-ne mig miler, és inevitable preguntar-li fins a quin punt li interfereixen amb el seu propi jo. "Sí que els personatges que imito s'infiltren en la meva vida, m'ha passat sempre. El meu cap va molt de pressa i sempre estic pensant en els personatges i analitzant les frases... Formen part de la meva vida; són a dins meu". És una manera de tenir una màscara, una pantalla de protecció? "Cada cop menys. Abans ho vivia d'una manera molt intensa, perquè em feia por mostrar-me, però un dels passos endavant era justament anar més a pèl".
"Els imitats reaccionen bé. Normalment són els altres, gent propera, els que els convencen que efectivament ells són així", explica Latre. "Una de les coses més importants a l'hora de fer una imitació és que la gent ha de poder veure la realitat. No cal exagerar o ridiculitzar: només plasmant la realitat en tens més que de sobres per retratar-lo".
Aquesta bulímia pels personatges casa molt amb el seu caràcter expansiu, permanentment inquiet i capaç de tocar també totes les tecles de l'espectre mediàtic. Però, com amb els fills, costa d'assenyalar-ne un com a preferit: "Cada mitjà és diferent. La ràdio és improvisació i immediatesa", detalla. "La televisió és gran i és brutal l'efecte que té: entres a les cases de tothom sense gairebé demanar permís. I el teatre és diferent, és molt intens, és sentir en viu. És com si el temps s'aturés. Màgia. Un univers brutal. Les tres coses tenen sentiments diferents".
