L'ídol unionista Marlene Wind, en tres conceptes

BarcelonaLa premsa unionista ha convertit la professora Marlene Wind en la seva nova ídol, després que durant la conferència a Dinamarca del president Puigdemont li disparés una salva de preguntes incisives. Les portades d''El País', 'El Mundo', 'La Razón' i 'El Periódico' destaquen més la seva intervenció que no les de l'autor de la conferència. Per què deu ser? I els digitals frisen amb titulars de verbs tremendistes: "Arracona", "acorrala", "desmunta" i similars. El cert és que les preguntes d'aquesta professora són, diguem-ne, les que es llancen en sèrie contra els moviments independentistes en general i demostraven molt poc coneixement específic de la qüestió catalana i espanyola. No és una valoració meva: ella mateixa ho admetia, al principi de la seva intervenció, detall que ha estat omès a la majoria de cròniques. I aquest és el primer concepte.

El segon seria recordar que la professora no té un punt de vista neutral (ni té perquè tenir-lo, esclar). Un cop d'ull a la seva bibliografia i als organismes per als quals ha treballat evidencien que és una defensora de la supranacionalitat. És a dir, de la rendició dels estats a les estructures de la UE. Una antisobiranista, doncs. I, per tant, poca gràcia li deu fer que el seu somni paneuropeu estigui disputat per la realitat de les regions i nacions que aspiren a poder-se governar.

I arribem al tercer concepte. Llegeixo una reveladora entrevista d'Andreu Barnils a Vilaweb on el periodista li pregunta: "Dinamarca concedeix el dret d’autodeterminació a les seves regions [Fèroe i Groenlàndia] i Espanya no". La seva resposta és: "Perquè són molt pobres i ens és igual. Perdó! Això no ho hauria d’haver dit". Doncs mira, ha estat molt bé que ho diguessis, Marlene Wind: queda tot molt més clar.