‘Mad men’ entona el final del seu llarg adéu

BarcelonaSet Emmy, tres Globus d’Or i dos premis Bafta després, Mad men ja està preparada per convertir-se en passat televisiu. Avui s’estrena als Estats Units el primer dels set episodis amb què Matthew Wiener tancarà una de les sèries més influents de la història de la televisió (i demà es podrà veure el capítol a Canal+, en versió original subtitulada). El suspens sobre com serà aquest final, tanmateix, és mínim: Mad men no ha basat el seu èxit en els mecanismes de la intriga. Més aviat s’ha recreat justament a aturar el temps, a situar l’espectador en una època -finals dels 50 i els 60- i a capbussar-lo en una immersió profunda gràcies a un detallisme malaltís. Fins i tot un cendrer que surti en tercer pla tindrà el seu número de catàleg en algun llibre de disseny.

I al centre de la sèrie Don Draper, un personatge que queda ja per a la història serièfila. Cosí germà d’aquell El hombre del traje gris de la novel·la de Sloan Wilson, Draper encarna el mascle alfa que viu un canvi d’era, en la qual els joves i les dones passen a tenir un protagonisme que als seus -el fantasma de la guerra, sempre present- els van escatimar. Infidel, opac, conflictiu i tèrbol, aferrat a una identitat de solidesa dubtosa, Jon Hamm li ha sabut donar cos i cutis d’afaitat impecable en una actuació multipremiada. Al seu costat, Peggy Olsen, la protagonista discreta: el seu ascens, de secretària a creativa, resumeix l’evolució de les dones en l’àmbit laboral (i també el personal).

Reflexionant sobre el seu personatge, en una entrevista al portal HitFix, Hamm explicava: “Així és com vam començar aquesta setena temporada. Veus l’aeroport de Los Angeles i tot són colors brillants, coses noves, avions enlluernadors, hippies, dones espectaculars, colors i psicodèlies... I entremig de tot això es mou aquest home de gris que hem anat seguint des de fa deu anys i que és exactament el mateix que era aleshores. Esclar, se’l veu tan fora de lloc...” L’actor, per cert, arriba a l’estrena d’aquests últims capítols després d’haver protagonitzat un episodi de la seva vida en què va imitar irònicament la ficció: ha passat un mes en rehabilitació per tractar-se de d’alcoholisme, un dels (múltiples) punts febles del seu personatge.

Mad men deixa també com a llegat tota una mitomania: des dels Old Fashioned -bourbon, pela de taronja i amargants- que van tombant els personatges, a la feina o a la barra del bar, fins als vestits impecables d’ells i elles. Una mostra de la influència: la casa Brooks Brothers ha decidit fabricar un vestit Mad Men que, al mateix temps, està basat en un disseny seu dels anys 60.

El poder del creador

La sèrie quedarà, així mateix, com una fita de la llibertat creativa en la televisió. El moment més rellevant es va viure a finals de la quarta temporada. Tocava renovar i la cadena li demanava tallar episodis, inserir-hi més anuncis i prescindir d’un 30% del càsting. Wiener s’hi va negar i va aguantar la seva postura fins al punt de demorar la filmació dels capítols (que es van estrenar més tard del que era habitual). El canal també volia que accelerés el tempo parsimoniós de la sèrie. Altra vegada es va demostrar que Wiener és del morro fort i va convertir la sèrie en encara més atmosfèrica i d’introspecció psicològica. Wiener va considerar deixar el xou, la seva criatura. No era un farol : fins i tot va telefonar a Aaron Sorkin perquè li expliqués com se sentia un quan veia com altres continuaven una idea seva -tal com li va passar al creador d’El ala oeste de la Casa Blanca -. La resposta va ser franca i taxativa: “No ho miris mai!” En tot cas, Wiener -que es va donar a conèixer com a guionista de Los Soprano - va resistir i coronarà aquesta primavera un projecte al qual ha dedicat un terç de la seva vida i ha demostrat els beneficis de concedir llibertat als creadors, en termes de rendibilitat artística i de prestigi.

La ment que hi ha al darrere de Mad men assegura que sempre va saber com volia acabar la sèrie, però que dubtava de com executar-ho, fins que fa tres anys ho va tenir clar. Però, tot i així, ho ha mantingut en secret. Fins al punt que a la taula de lectura de guió del capítol final va subministrar als actors un final fals. D’aquí set setmanes, però, Don Draper acabarà l’eterna caiguda que els espectadors han pogut veure als títols de crèdit inicials.