No estem fent el ridícul, els periodistes?
Proves n'hi ha mil. Posem-ne algunes. La majoria va creure que Saddam amagava armes de destrucció massiva i va contribuir a justificar la guerra. L'actual crisi no la vam ni olorar fins que la casa ens havia caigut a sobre. Ningú va voler/poder saber res del jutge prevaricador Pasqual Estevill i va arribar al CGPJ. I la trama immobiliària d'en Luigi? Aquesta setmana tampoc no hem sabut veure que molta gent n'està fins al capdamunt de l'establishment , el sistema, el poder… digueu-n'hi B. Fa dos dies era una anècdota i se'n feia conyeta a les tertúlies. Ara obre totes les webs. On érem, els periodistes, tot aquest temps? Prenent copes amb l' establishment –singularment, amb polítics– i frivolitzant sense substància sobre la vida pública i la privada? Esclar, quan els que ens paguen les copes es veuen ficats en alguna de grossa… els protegim. Són "la nostra gent". No m'estranya que ens costi d'entendre l'emprenyament còsmic de tants conciutadans i d'explicar-lo. I així anem fent. Tan conformats i feliços que encara assistim a rodes de premsa en què no es permeten preguntes. Voleu dir que no hauríem de reaccionar com aquests indignats de la plaça de Catalunya o la del Sol?
