No és no és no és no és no

BarcelonaCayetana Álvarez de Toledo –exdiputada del PP i directora de l'àrea internacional de la FAES– entrevista a 'El Mundo' Jordan B. Peterson, un autor crític amb el feminisme. En un moment de la conversa, ella pregunta: "A vegades dir que no és dir que sí?". Ell respon: "Com?". I ella: "Un 'no' és quasi sempre un 'no' rotund. Però algun cop pot ser un 'potser'. O fins i tot un 'sí'. Depèn de molts factors". Ell: "Jo no m'atreviria a dir això". Ella: "Ho dic jo".

Sempre hi ha un punt de vergonya aliena quan veus que l'entrevistador li pren la pilota a l'entrevistat i comença a córrer en solitari. La idea de les entrevistes és obrir camp perquè el convidat s'expressi i fixi el seu pensament. En aquest cas, però, De Toledo no només instrumentalitza l'entrevistat per a la seva tesi, sinó que atempta a més contra una eina bàsica a l'hora de prevenir casos d'abús sexual: el caràcter inapel·lable d'un "no".

Vivim una època que pot derivar en una excessiva contractualització de les relacions amoroses o sexuals, quan justament són un intercanvi humà concretat sovint per vies no verbals (i aquí rau bona part de la gràcia). Entenc el sentit del missatge que intentaven llançar Catherine Deneuve i altres intel·lectuals franceses en defensar el "dret a importunar", tot i que es van expressar massa matusserament per una qüestió tan delicada. Només cal veure com 'La Razón' va desacreditar les crítiques a Deneuve com procedents del que anomenaven en portada "ultrafeminisme". O com l''Abc' escarnia l'altre dia en portada –com si no hi haguessin qüestions més importants– Irene Montero, per haver comès la gosadia heretge de parlar de "portavozas". Però un "no" és un "no", i només qui l'ha emès té la prerrogativa de matisar-lo i rectificar-lo. Assumir unilateralment que un "no" és qualsevol altra cosa obre la porta a la imposició i la coerció.