Els Pactes de la Moncloa: el 'tutti frutti' dels gelats
BarcelonaEl ciutadà corrent mata els vespres de confinament jugant al Cluedo, el Catan o l'Scrabble. Però els polítics, i la premsa d’estat, tenen un joc de taula molt més entretingut. Es diu Els Pactes de la Moncloa. Bàsicament, es tracta d’intentar defensar un acord en què cadascú hi surti guanyant. Com que això no és possible, quan al final s’acaba el whisky també ho fa la partida, que inevitablement acaba en taules. Es guarda el joc al calaix, i tal dia farà un any.
Com a impàvids espectadors de la partida, ens podem mig distreure al veure de quines variades maneres (moltes, compatibles) es poden interpretar aquests pactes. El País apel·la a la nostàlgia de la Transició. Aquest dimecres, per exemple, entrevistava Miquel Roca, per al qual els pactes eren "necessaris i viables", però no sabia si, a més, eren "possibles". Mentrestant, El Mundo publica una peça titulada "Una via avui intransitable". Pila Rahola diu a La Vanguardia que els pactes són "una estratègia per socialitzar els errors comesos en la gestió de l’epidèmia". En canvi, una notícia de l’Abc assegura que són "per canviar aliances", ja que "qüestionen la presència dels independentistes si no comparteixen algunes qüestions". D'altres, tal com fa Javier Pérez Royo a Eldiario.es, els consideren un "torpede al govern de coalició", però s’apunten sobretot a la incomoditat amb Podem. La Vanguardia destaca que Foment vol un acord "per reconstruir l’activitat". Marhuenda, a La Razón, diu que l’objectiu són les "nacionalitzacions" d’empreses i "ampliar l’agència de col·locació d’amigatxos sense que importi la seva formació". Com es veu, no hi ha ni el més remot consens sobre com s’hauria d’articular aquest pacte. O sobre les intencions al darrere de cadascú que el proposa.
És la roda de hàmster de la política. Un espantall que se sacseja, sense contingut.
