Pallassos diabòlics: una moda més mediàtica que real

BarcelonaUna de les derivades del periodisme que busca el clic a tota costa és l'elevació a la categoria de tendència d'allò que és només una simple anècdota (quan no, directament, un rumor infundat). Així, es deia que els xinesos passejaven pel carrer cols com si fossin chihuahues, que les adolescents s'emborratxaven d'amagat inserint-se tampons amarats de Vodka o que l'última moda sexual era muntar orgies on un dels participants és portador del virus de la sida.

L'última de les tendències cridaneres –la dels atacs perpetrats per homes disfressats de pallassos sinistres– té un substrat de veritat però àmplies dosis d'exageració. Notícies com que al Canadà ja s'han cobrat 23 vides, o que preparen una purga per Halloween, són clamorosament falses. En canvi, sí que és veritat que McDonald's ha decidit limitar les aparicions de la seva mascota, el pallasso Ronald McDonald. Si fos només això, esclar, rai. El problema és fins a quin punt s'ha instal·lat en el públic nord-americà la por de transitar pel carrer per si apareix un d'aquests clowns amb destral. De fet, a principis d'octubre unes 500 persones –congregades espontàniament per les xarxes socials– van pentinar la zona de la Universitat de Pennsilvània perquè hi havia hagut una alerta de pallasso sinistre. No van trobar ningú.

Els mitjans han amplificat la història perquè és cridanera: els pallassos han tingut sempre aquest halo de criatura amb potencialitat malèfica. El problema és quan la repetició de notícies tremendistes s'acaba convertint en una profecia autocomplerta. A Alabama, per exemple, ja hi ha nou detencions de persones que, inspirades per aquesta moda fabricada involuntàriament pels mèdia, anaven pel carrer amb disfressa de clown. Sempre hi ha algun sonat que decideix fer ús dels seus warholians 15 minuts de fama.