Televisió
Mèdia 05/02/2016

Paolo Vasile: "Les multes a la televisió són com l'escarlatina: les has de passar"

Entrevista al conseller delegat de Mediaset, que recentment ha comprat el 40% de les accions de 8TV

Text: àlex Gutiérrez / Fotos: Cristina Calderer
13 min
Paolo Vasile, a Barcelona

BarcelonaVasile visita Barcelona convidat pel CAC:pura 'finezza' romana, ja que l’organisme li ha estirat les orelles més d’un cop i de dos. Accedeix a donar a l’ARA una de les comptades entrevistes que concedeix al cap de l’any. No rebutja cap pregunta ni evita la polèmica, com quan defensa que a Telecinco i Cuatro no hi ha periodistes.

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

Per què un transatlàntic com Mediaset, que factura més de 900 milions, es fixa en una televisió cent vegades més petita i que perd diners com 8TV?

Som a 8TV perquè ells ens ho han demanat. Però és un honor poder col·laborar amb un gran grup editorial, com és Godó, per desenvolupar la seva televisió. I 8TV és petita, però Godó és un grup gran. En tot cas, ha de quedar clar que el canal no el gestionem nosaltres: la nostra funció, des del punt de vista editorial, és fer d'assessors.

Que sigui un canal en català ha influït en la decisió d'entrar-hi?

La llengua és un discriminant positiu, per a nosaltres, ja que no competeix directament amb Mediaset. I, des del punt de vista cultural i industrial, Catalunya és la part més interessant d'Espanya. A més, ja teníem experiència compartint drets amb televisions en català, com hem fet amb la Fórmula 1 o les motos.

Més enllà d'assessorar en continguts, també poden ajudar canalitzant-hi publicitat.

Els grans inversors de publicitat televisiva tenen sempre una part del pressupost destinada a reforçar Catalunya. En aquest sentit, 8TV necessita tenir anunciants del nivell d'un canal important, per qüestions d'imatge, ja que així estimules que en vinguin d'altres. I la notorietat d'aquesta televisió ja està canviant, entre les grans marques. Cal tenir present que a Catalunya només hi ha TV3, així que a l'anunciant li interessa la competència: dos sempre millor que un. A més, i això era una condició essencial per a nosaltres, el que vol fer Godó no és una televisió polititzada o de propaganda. I, per tant, és una bona alternativa per al teleespectador català tenir una televisió generalista que podríem anomenar, així entre cometes, 'normal': que es preocupa de fer companyia a la gent i d'entretenir-la, i no de dirigir-la.

Tot i aquestes bondats que explica, 8TV no aixeca el seu sostre d'audiència: el 2015 va baixar dues dècimes, fins al 3,3%.

És un canal que no pot tenir un objectiu gaire elevat d'audiència, perquè al davant hi té una televisió mastodòntica com TV3, amb més treballadors que tot Mediaset, tot i que nosaltres fem sis canals. Jo he competit amb la televisió pública italiana i ara ho faig amb l'espanyola. I quan ets conscient que tens al davant un ens que gasta el que vol perquè el diner no és seu i no li importa generar un dèficit monstruós... doncs bé, val més no comparar-t'hi.

Si els informatius de TV3 busquen dirigir la gent, com diu, ¿com explica que doblin en audiència el seu més immediat competidor i siguin a totes les enquestes els més ben valorats?

Significa que ho deuen fer bé: no dic el contrari.

Si la gent els percebés com a dirigistes o poc fiables no els seguiria.

No és el mateix una cosa que l'altra. Probablement vostè té una obertura mental que fa que trobi negatiu el dirigisme, però a molta gent li agrada ser dirigida. No ho dic jo, que ho diu la història, eh? I sobre les audiències dels informatius... ho aprens de petit: mai et posis en una taula de pòquer amb un multimilionari. Si pot perdre qualsevol xifra, et guanyarà encara que tinguis millors cartes. Aquí ningú pensa, ni crec que ho pensi Godó, que calgui competir amb TV3. Es tracta de tenir una quota d'audiència suficient per tenir una bona relació amb el públic català.

8TV pot guanyar diners?

Una televisió té l'obligació moral i professional de no perdre diners i, fins i tot, de guanyar-ne. A vegades sembla que recordar això sigui un delicte, però les empreses han de guanyar diners. Si no, tanquen, i aleshores després ens queixem perquè la gent se'n va al carrer. Però no n'hi ha prou amb guanyar diners. N'ha de guanyar moltíssims, tants com puguin. És la finalitat de qualsevol empresa: faci totxos, medecines o armes.

¿Hi ha alguna altra obligació moral per a una televisió privada?

Una cosa és la moral de l'empresa, que és això que li dic, ja que es munten per guanyar diners. No per perdre'ls o perquè els pagui el ciutadà. I després hi ha l'ètica del producte.

Seguim amb 8TV. 'Trencadís' és la gran novetat de la graella d'aquesta temporada. És un programa produït per La Fábrica de la Tele i té el segell Mediaset. No s'ha enlairat en audiència. Per què?

No estic d'acord que no s'hagi enlairat. En televisió no tot és un coet, que arriba al cel en un moment: has de fracassar molt per encertar. Ara podria revisar-ho a la baixa, però fa anys vaig fer un càlcul segons el qual ens equivoquem set de cada deu vegades. Perquè és el públic qui completa el producte televisiu. Que tinguis un producte presentable no vol dir que la gent el trobi necessari. Jo estic molt satisfet de 'Trencadís' per una raó: 8TV necessitava un pont entre el programa d'Arús i el de Cuní. El canal ha de ser la televisió d'alguna gent, que la consideri de referència. Abans hi havia només dos programes i un buit entremig.

Però amb una mitjana del 3,1% de share tampoc no el deu considerar un èxit.

El programa ha de consolidar-se. I potser el canviarem d'aquí un temps. Però la gent haurà entès que el canal està viu en aquella hora. Pensi que la televisió, en les franges diürnes, no funciona a partir d'esdeveniments: necessita hàbit i confiança.

Mantindran el programa fins a final de temporada, doncs?

Això depèn més de Godó que de nosaltres. No es pot conduir a quatre mans. El del costat pot fer de copilot i avisar quan ve un revolt, però el volant és per a una sola persona. Jo, en tot cas, sóc partidari de mantenir-lo. En el seu moment, vam recomanar no muntar un concurs per a aquella hora, perquè un concurs és un format tancat, que costa de canviar si no funciona. Però Trencadís és un espai contenidor i pot mutar contínuament, com ha anat fent. En tot cas, a mi no em preocupa tant el sostre del programa com el terra: que el mínim setmanal sigui cada vegada una mica més elevat.

Paolo Vasile, a Barcelona

En una entrevista fa tres anys a 'El País', assegurava que a Mediaset no hi havia periodistes, sinó comunicadors. I que això era així perquè els informatius, a diferència dels diaris, no persegueixen formar opinió. Ho manté?

Fa 33 anys que faig televisió i és una de les poques conviccions que m'he creat. El mitjà necessitava una classe de comunicadors de la informació que fos específica de la televisió. Tot i treballar en el món de la comunicació, hem sigut molt ganduls amb el vocabulari i no hem identificat el que no deixa de ser una professió molt diferent de la d'un diari.

¿I ja ho saben, a la redacció de Mediaset, que no són periodistes?

Esclar: és part de la nostra cultura d'empresa que a la redacció no hi hagi periodistes, sinó comunicadors. I hem donat els instruments per canviar aquesta mentalitat. Miri: l'any 1999 Telecinco va estrenar la primera redacció digital d'una televisió generalista estatal. Va ser una aposta important. Tothom deia que no funcionaria i que els periodistes s'hi negarien en rodó. Perquè, cal dir-ho, els periodistes són molt conservadors.

Però suposo que admet l'existència d'una cosa anomenada 'línia editorial'.

Evidentment. Tot el món té drets, incloent-hi l'editor de l'informatiu. Però també té deures. I un dels deures és seguir la línia editorial consensuada pel consell d'administració. Ara bé, a Telecinco, i a Cuatro, nosaltres volem informar, que no formar, l'espectador.

Li exposo un cas concret, que agrairia que respongués amb un sí o un no...

Per a mi no és fàcil, això...

Antena 3 va oferir una polèmica gravació de membres de Podem, la CUP i un familiar d'un membre d'ETA viatjant a un simposi a Veneçuela. Es pot donar per fet que les imatges les va subministrar una font policial. Si les haguessin donat a Telecinco, ¿les hauria emès?

Francament, no veig per què no.

¿I això és informar o formar l'opinió de l'espectador?

Es va crear polèmica perquè es tractava de la CUP, però si hagués sigut el PP o el PSOE no hauria passat gran cosa: desvelar un viatge no és res d'especial. I és veritat que gairebé totes les exclusives que són del món judicial surten del jutjat, i que si són de coses criminals surten de la policia. En aquest cas, la informació no trencava cap norma ni secret judicial i, per tant, Antena 3 l'ha donat. Suposo que si ho haguéssim fet nosaltres, Antena 3 diria que ho hem fet molt malament, però jo no ho veig estrany.

Bé, les imatges vinculen de manera discutible Podem amb ETA i es fan públiques just quan Sánchez i Podem estan negociant formar govern.

Sent generós, el 60% de les coses que ens arriben ho fan perquè la font vol provocar alguna cosa. Però això no vol dir que no ho hagis de donar. Potser els espanyols ho troben una mica nou, però fa temps que s'està produint en aquest país una italianització de la política i de la justícia. Jo em sento un vell espectador, ho tinc molt vist. Un percentatge altíssim de coses succeeixen perquè algú ha decidit que passi en aquell precís moment. Si ens inhibíssim quan detectem aquesta intenció, només faríem dibuixos animats. Que també tenen segones intencions, molt més del que la gent es pensa.

Defensa, doncs, que Mediaset és una empresa políticament neutral.

Un president del govern, davant de testimonis, em va assenyalar i va dir: “A aquest, si me'l trobo amb el cotxe, l'atropello”. I el següent, de l'altre partit, em va atropellar. No físicament, però ja ens entenem. Fa disset anys que sóc aquí i m'ha costat molt guanyar-me en la política la reputació del que sóc: una persona lleial i transparent, que no fa ni favors ni descomptes. I que no utilitza l'actualitat a favor seu. L'únic que hem de vigilar és que la notícia sigui certa.

Paolo Vasile, a Barcelona

Com s'assegura que això ho assumeixi tot el personal de Mediaset?

Quan entra algú nou a la casa, sempre li dic el mateix. No ens interessa gent que no tingui una ideologia o una religió, encara que la seva religió sigui no tenir-ne, perquè aleshores es tractaria de només la meitat d'un home. Però tot aquest equipatge ha de quedar al maleter del cotxe. Pots aparcar el cotxe vora la finestra de la redacció i vigilar de tant en tant que ningú toca les teves idees. Però no estem aquí per fer canviar l'opinió de la gent. El que jo pretenc és que, quan l'espectador es transforma en elector, s'equivoqui pel seu compte, no perquè jo l'hagi induït a l'error. De tota manera, entre la meva figura i el teleespectador hi ha una quantitat de gent impressionant, sobretot en una empresa com Mediaset. Hi ha una gran llibertat, ho pot demanar als que hi treballen. Això vol dir que pot passar de tot. Si qui escriu un subtítol en un informatiu un dia li surt dels nassos escriure una cosa que no lliga amb la línia de la casa, jo no puc fer res més que mirar-m'ho estupefacte. No el trucaré pas, després.

És un discurs molt idealista.

Miri, qualsevol expert en comunicació ha estudiat quins són els mecanismes per manipular. Això és com si vols rebentar una caixa forta: crides a un lladre, que són els que saben més com funciona. Però a Mediaset, precisament perquè som conscients del perill que comporta la manipulació, i perquè ens hem conjurat per no ser sectaris, tenim la voluntat ferma d'evitar que passi res d'això. Cada dimarts em reuneixo amb Juan Pedro Valentín, Pedro Piqueras, Manolo Villanueva i Mariano Blanco per refermar la nostra línia editorial.

Ha sigut conseller delegat de Mediaset havent-hi de president Aznar, Zapatero i Rajoy. Amb qui s'ha portat millor i amb qui pitjor?

Segurament amb qui pitjor va anar, en conjunt, va ser amb Aznar. Però qui va ser més cruel amb mi va ser Zapatero, tot i que ara m'hi porto la mar de bé. I a Rajoy l'he anat veient en molts càrrecs els últims anys. Quan vaig arribar, era ministre d'Administració Pública, després va saltar a Cultura i més tard va ser vicepresident, quan vam patir la tragèdia del nostre càmera José Couso. Hi tinc una bona relació.

Què va passar amb Aznar?

Que vam tenir una història una mica complicada: la del 'Prestige'. Tot va néixer d'un error de comunicació seu, perquè no volia anar a fer-se la foto al lloc dels fets. No va ser un desastre ecològic, sinó de comunicació: no passava res per anar a deixar-se retratar.

Difícilment passa una setmana sense que els obrin un expedient a Competència.

Aquest és un punt delicat. Jo represento una empresa i hi ha coses que si explico podrien perjudicar el grup. Només diré que la hiperactivitat de Competència és francament difícil d'explicar. En aquest país, gastes tots els diners en una porta blindada i aleshores deixes la finestra oberta. I així s'ha regulat la televisió fins a l'extenuació, mentre que a internet hi ha tots els riscos però no ho toca ningú. Escolti, el quadre per saber què pots fer i què no pots fer és un malson de tan complicat. Si algú crida en horari protegit... 25.000 euros de multa. Si algú diu una paraulota... Ni en els temps de la Inquisició. I els perills d'avui són uns altres. El menor no tindrà cap problema amb la televisió en obert. El nano que pot desenvolupar un problema psicofísic anirà a buscar els continguts nocius a internet. Violacions amb animals? A un clic de distància, però ningú se n'ocupa. Ficar-se amb les privades està bé, perquè dóna glòria. Lluitar contra internet, en canvi, no dóna ni glòria ni diners, perquè no saps ben bé a qui perseguir. I, d'altra banda, estaria bé saber quina expertesa tenen els que imposen aquestes multes inapel·lables, en unes entitats aparentment autònomes.

Alguna vegada deuen tenir raó i tot, no?

Deuen tenir raó en un 5% dels casos.

En tot cas, ¿assumeixen les multes com una despesa corrent del negoci?

Jo no faig batalles que no puc guanyar i aquestes sancions són part dels inconvenients de la vida. Les multes a la televisió són com l'escarlatina: les has de passar. Què hi farem. Ells parteixen del final: els hi hem de posar una multa al dia, diuen, i aleshores busquen la justificació. Digui'm quin delicte ha nascut en una televisió en obert de qualsevol país. Als pedòfils, quan se'ls deté, tenen arxius que s'intercanvien, no pas programes de televisió. Però, esclar, localitzar un pedòfil costa més que multar Telecinco.

Si pogués triar tres limitacions que voldria veure abolides en el seu sector, quines serien?

Totes.

Home, n'hi ofereixo tres. Ja és més del que els dóna el govern: aprofiti-ho.

Em remeto al que diu la nostra patronal, Uteca. Al final, qui veritablement ens regula a nosaltres és el públic. Després poden venir amb la pistola, literalment en alguns països. Qualsevol tipus de regulació és una sobreestructura policial. Un exemple: la publicitat. Depèn del mercat publicitari i del sentit comú. Si no hi hagués el límit de dotze minuts per hora, ¿vostè creu que emetríem seixanta minuts de publicitat per hora?

No, perquè gairebé ningú veuria aquella televisió.

Exacte i, a més, el preu dels anuncis baixaria amb la saturació.

Paolo Vasile, a Barcelona

Berlusconi el va enviar a Espanya fa 17 anys. ¿S'hi ha establert del tot o pretén tornar en algun moment a Itàlia?

Ui, no. Berlusconi no em va enviar aquí, perquè aleshores ell ja no manava a la televisió, sinó que estava en política.

Però bé que devia estar-ne al cas.

Sí, sí, esclar. Jo tinc una relació amb ell des que era el meu cap, i amo de la televisió. Ja aleshores era una persona extraordinària i ho és encara. Amb Berlusconi segueixo tenint-hi una relació de caràcter sentimental: ni jeràrquica ni de treball. L'accionista és l'accionista, esclar, però ell s'ho mira de lluny.

¿M'està dient que no controla l'empresa?

Ell sap sempre tot de tot. I quan parlem per festes o pels aniversaris, veig que està superinformat: em felicita pels resultats, etc. Però tornant a la pregunta que em feia, li diré que la meva vinguda a Espanya ha sigut un dels grans encerts de la meva vida. Jo hi sóc feliç, aquí. M'encanta viure a Espanya. Hi porto disset anys i no ho dic per dir: la meva missió a l'empresa, de fet, l'havia acabada quatre anys després d'arribar-hi. No tinc cap desig de deixar Espanya: m'hi voldria quedar 30 anys més, com a mínim.

Té l'aire de no deixar mai de treballar. A quina hora es lleva?

El dilluns a les cinc del matí, perquè passo el cap de setmana a Roma, ja que la meva dona, els meus fills, les nétes i el gos viuen allà. I les nétes han de tenir un avi.

I el dimarts?

¿Em demana per l'hora en què em llevo, que són dos quarts de vuit, o per l'hora que em desperto? És que la meva filla m'ho va dir un dia: dorms com el gossos, sempre estàs amb un ull obert.

El que vull saber és a quina hora té el primer pensament relacionat amb la feina.

Jo sempre penso en la feina. Sóc com els que encenen una cigarreta amb la que llencen. Fins i tot quan dormo: somnio amb feina. I a vegades em desperto enfadadíssim amb alguna cosa... que no ha passat!

Somnia en nous programes?

No, però sí que em vénen al cap moltes correccions. Jo tinc un problema amb la son, així que no somnio, sinó que estic sempre en aquest estat de semiconsciència. El metge diu que em moriré d'això. I aquesta semiconsciència em fa barrejar coses: tot d'una em ve una idea brillant, però després m'adono que l'he pensada mentre em trobava en aquesta mena de somni. I quan la reviso, ja despert del tot, veig que es tractava d'una cosa irreal, esclar.

¿Una televisió es dirigeix amb olfacte o amb ciència?

Amb experiència, que és la suma de l'olfacte i la ciència. L'experiència, en televisió i en tants altres camps, és molt important.

És una màquina de generar titulars, per a sort dels periodistes i desesperació de la seva cap de comunicació. Per què dóna tan poques entrevistes?

No m'agrada gens, aparèixer als mitjans: els meus plans de vida no preveien això en absolut. Pensi que hi ha qui ha treballat per generar molt de descrèdit entorn de la meva figura. S'ha muntat una maquinària per fer-me semblar diferent del que sóc. Sovint, quan parlo amb algú per primer cop, se sorprèn que no sigui l'ogre o el mafiós que s'ha fet circular. El que han fet amb mi queda fora del 'fair play' empresarial, perquè una cosa és competir i una altra la guerra. A mi em fa mal equivocar-me, però mai he hagut de lamentar haver fet res dolent per pura voluntat, per haver sigut un fill de puta. Ara ja no em molesta, aquest soroll entorn de la meva figura. Ho he aprofitat per convertir-ho en una oportunitat.

Què vol dir?

Vaig adoptar l'estratègia Mourinho. Sóc el parallamps de Mediaset. La gent que treballa amb mi ha d'estar tranquil·la. Ha de ser gent equilibrada i ha de poder treballar d'una manera estable. El pertorbat no té lloc en els meus equips. El millor que sé fer són equips. A Mediaset, cadascú és, en el seu àmbit, molt millor que jo. Jo, com a director d'orquestra, no tinc per què saber tocar la flauta. Ara, el flautista ha de ser de puta mare, entrar en el moment just i donar la intenció adequada. Així que he deixat que tot aquest soroll es concentri en mi. Que tot sigui culpa meva, perquè les culpes se sumen, no es comparteixen.

El catàleg d'acusacions i greuges és extens.

Escolti, jo treballo moltíssim: sóc dels que supleix qualitat amb quantitat. Però m'adjudiquen tantes coses que hauria de tenir vuit replicants per poder arribar físicament a fer-ho tot. Mediaset és una gran empresa i és una empresa articulada. Quan es trenca un telèfon, ningú pensa que la culpa sigui de César Alierta. Potser s'enrecorden de la seva família, però no el culpen d'haver provocat l'avaria.

stats