Què passa realment quan es retira un episodi d'una sèrie?

Aquest ha sigut un estiu de polèmiques per a la televisió. Només al juny, es van eliminar episodis d’aclamades comèdies com 30 Rock, It's always sunny in Philadelphia i Scrubs de Hulu, Netflix i Amazon Prime Video, en els tres casos per escenes en què personatges blancs es pintaven la cara de negre (blackface). També es van eliminar d'HBO Max cinc episodis de South Park en què es representa el profeta Mahoma, i Comedy Central va eliminar un episodi de Workaholics de la seva web i dels seus serveis de streaming després que una estrella convidada, el còmic Chris D'Elia, fos acusat d'haver assetjat sexualment nenes menors d'edat. (D’Elia ha afirmat que totes les seves relacions eren "legals i consensuades").

Gràcies a una combinació d'avenços tecnològics i canvis culturals, no sembla que aquest moviment de retirada d'episodis s'hagi d'aturar. Mentre els espectadors es plantegen de manera més profunda debats sobre raça i representació i demanen explicacions als professionals de la indústria per mals comportaments, els extensos catàlegs de les plataformes han fet accessibles en un sol clic milers d'episodis de tota la història de la televisió, siguin ofensius o no.

Si bé eliminar el contingut pot ser una acció ràpida per a les plataformes, aquesta pràctica no sembla tenir gaires fans. Alguns creadors i espectadors creuen que aquesta estratègia és una prova que les xarxes i les empreses estan sucumbint a la cultura de la cancel·lació. Fins i tot aquells ofesos pel contingut en qüestió assenyalen que eliminar-lo pot acabar eximint les empreses d'haver-lo creat. Tal com va afirmar la guionista Bianca Sams a Insider recentment, "fer veure que aquests episodis no van existir mai no canvia el fet que sí que van existir".

Poques vegades es discuteix què implica realment "retirar" un contingut en l'era de producció digital, quan rarament existeixen còpies originals en suport físic, ni el risc de perdre aquests continguts per sempre. També hi ha la dimensió ètica: tot i que és natural que els creadors i les empreses es vulguin distanciar de continguts ofensius, ¿és realment millor eliminar la història que posar-la en context?

"És una decisió empresarial: «Escombra-ho tot! Que tot això desaparegui»", diu l'actor i comediant David Cross. "Així poden dir a tothom: «Mira, som bons, no hi ha res de tot això! Enlloc! No ho trobaràs»". (Aquest juny, la comèdia de Cross per a Netflix W/ Bob and David, del 2015, va haver de retirar un episodi per un esquetx de blackface).

Com era d'esperar, els estudis, les plataformes i els showrunners són reticents a donar oxigen a les controvèrsies sobre el seu contingut. Netflix, Hulu, BritBox, Adult Swim i Comedy Central van declinar participar en aquest article, igual que alguns creadors de sèries afectades, com Tina Fey, Trey Parker i Noel Fielding. Amazon Studios, BBC Studios i NBCUniversal no van respondre a les múltiples peticions d'entrevista.

Material de valor documental

Si bé aquest estiu ha sigut testimoni d'una onada de retirada de continguts, eliminar episodis controvertits de la distribució no és una acció nova, assenyala Ron Simon, comissari principal del Paley Center for Media. Simon, que va començar la seva carrera treballant als arxius d'un estudi, cita com a exemple episodis de La dimensió desconeguda (The encounter, 1964) i Seinfeld (The Puerto Rican Day, del 1998). Tots dos es van deixar d'emetre en terceres cadenes després que els seus canals originals rebessin queixes perquè els consideraven racistes. (The Puerto Rican Day es va tornar a emetre quatre anys després; The encounter, sobre el conflicte racial entre un home blanc i un japonès, no es va tornar a emetre fins al 2016).

Donen Wingate, cineasta i exespecialista tècnic en preservació de pel·lícules i televisió a Sony Pictures Entertainment, diu que les sol·licituds d'"eliminació" eren una pràctica estàndard, encara que poc comuna, durant el seu temps a l'estudi. Les raons podien variar, diu, però el missatger sempre era el mateix: "Sempre arribava per via legal".

El que ha canviat és la mecànica d’eliminació. En l'època predigital, treure un episodi fora de la circulació significava treure'l de la programació de reemissions d'altres cadenes (sindicació) i, a més, etiquetar i arxivar les còpies físiques com a "fora de servei". Posteriorment, els episodis o les pel·lícules es traslladaven a espais de conservació climatitzats i, en el cas d’empreses com Sony, al Centre Nacional de Conservació Audiovisual de la Biblioteca del Congrés a Culpeper, Virgínia.

Avui en dia, amb la majoria de sèries rodades i emmagatzemades digitalment, retirar un episodi “és simplement eliminar el fitxer digital”, diu Simon. Es pot ordenar la retirada d'un episodi (o possiblement una sèrie sencera) d'un servei de streaming i tenir-lo fora de circulació en menys de 24 hores.

Jane Klain, que ha treballat per salvar i recuperar material perdut com a responsable de recerca del Paley Center, assenyala que l'eliminació permanent de programes, ja sigui per motius socials o financers, amenaça amb fer perdre “tresors” del registre històric. Abans que la sindicació (i la transmissió posterior) demostrés el valor de conservar programes i sèries antigues, diu, "les cadenes eren molt deixades" pel que fa a la conservació del seu material.

Els episodis i les pel·lícules retirats generalment no es destrueixen, sinó que queden segrestats en plataformes d'emmagatzematge digitals dels propietaris del material, amb un accés intern limitat, de manera indefinida, a personal específicament autoritzat.

Si bé aquest mètode d’emmagatzematge pot ser significativament menys laboriós que un arxiu físic amb control de temperatura, també té riscos. Wingate adverteix que cada petició d’eliminar un episodi d’un programa produït digitalment augmenta la possibilitat de perdre o destruir accidentalment el contingut, mentre que sèries o pel·lícules rodades en pel·lícula poden sobreviure durant 100 anys si es conserven correctament.

Wingate també adverteix que a mesura que l’univers digital s'expandeix és possible que molts nous empleats no estiguin formats per transformar o treballar amb el material en un entorn amb formats en constant evolució, resultat del que ell descriu com la “pràctica corporativa de desprendre's de persones amb coneixements específics i valuosos". Materials amb valor històric i financer estan en perill: "Amb el naixement de noves empreses de distribució que no compten amb estructures de protecció del material, i amb els requisits de metadates dels seus seus inventaris, molt del material digital es pot perdre".