Queco ‘Rajoy’ Novell: “Un dia, fent el Rajoy, vaig decidir tornar-me boig”

BarcelonaL’enxampo en una pausa de maquillatge: acaba de deixar de ser Puigdemont i és a mig convertir-se en Rajoy. El contrast no podia ser més gran, però ell ho porta amb naturalitat. I parlem sobretot del president espanyol, que és l’únic personatge de Polònia que, dotze temporades després, encara sobreviu.

¿Com es conviu durant dotze anys amb un mateix personatge sense avorrir-lo?

El personatge ha canviat molt. I una part del canvi té a veure amb la caracterització. Al començament, la barba que duia em privava de fer algunes coses interpretatives: havia d’anar amb compte perquè no es desenganxés. Però en aquests anys tots n’hem anat aprenent i, un dia, fent el Rajoy, i ja amb una barba que aguantava bé, vaig decidir tornar-me boig. Va funcionar. I, des de llavors, el Rajoy té aquest punt locu que a mi em va semblar detectar-li.

¿Imaginava aleshores que tindria aquesta supervivència política?

Ni de conya. Pensa que fa dotze anys Rajoy era tot just el cap de l’oposició. Parlem dels primers anys de Zapatero, quan vam començar. No m’hauria passat mai pel cap que aquest seria el personatge que més sobrevivís, perquè els altres han anat dimitint o morint (políticament, s’entén).

Què li ha aportat interpretar un personatge que bona part de l’audiència del Polònia deu veure com un antagonista?

Fer de Rajoy m’ha ensenyat justament això: dur un personatge que és impopular a la vida real però al mateix temps l’audiència el valora. A Catalunya el vota molt poca gent i té valoracions polítiques baixes a les enquestes. I per això em quedo parat quan algú em para pel carrer i em diu que el meu Rajoy se l’emportaria a casa. O em diu que el fa estar en un estat de contradicció perquè no li agrada el real, però amb la imitació es parteix de riure. A partir d’aquestes trobades, jo he jugat conscientment a això: a jugar les dues partides simultàniament. I intento fer aquell Rajoy que no cau bé i, al mateix temps, aquell que és graciós, que no vol dir simpàtic.

¿Aquesta ambigüitat que té la seva imitació explica, d’alguna manera, que Rajoy sigui un incombustible i la persona que durant més anys ha estat en consells de govern espanyols?

Aquest és un tema difícil, el de si la ficció explica la realitat. Rajoy és com és i això només ho deu saber la seva dona i els seus fills, suposo. Les nostres imitacions, esclar, transmeten una imatge i aquesta imatge acaba associada a la persona real. I és obvi que imitacions com la del Quim Nadal, la Rahola o el Tomàs Molina acaben formant una imatge pública del personatge. Això és una mica injust. Sí: és una petita, però divertida, injustícia.

Jo em referia al fet que la imitació ha captat, encara que sigui involuntàriament, el secret de la seva longevitat.

Com que no decideix, no la caga, i això fa que pugui no resultar antipàtic. Els lapsus el poden fer natural i entranyable. Ara bé, també he de dir que no m’hauria imaginat la seva capacitat de superar les nostres creacions. Algunes de les seves sortides són allò de lo veo y lo subo. Ja ens ha passat unes quantes vegades, que ens deixa venuts i pensant: “I ara com ho exagerem, això?”